OPINIÓ
Opinió 07/07/2017

Un ca nostra petit

i
Antoni Riera Vives
4 min

Tenim un ca nostra petit, on les coses petites fetes de terra o de vi sembla que vulguin ser gegants de pedra viva o d’acer. Tenim un ca nostra que ens fa tenir una percepció molt diferent de les coses que ens passen, de les coses que volem que ens passin. Ens hi estimam petitament, amb poques besades, com marca per ventura la nostra adusta tradició. Hi menjam, en aquest ca nostra tan petit, les fruites més petites, les móres, els gínjols, les atzeroles i les nesples. Fins les peres o les pomes, si són de Sant Joan, tenen aquella vermellor petita. Les cases ho són, petites. I els finestrons. Els escuradors també els feim baixos, perquè som petits, nosaltres, també.

Les coses que tocam, les que menjam, les que miram amb avidesa d’infant, les coses que estimam i ens fan feliços són petites, dins aquest ca nostra petit. En canvi, construïm amb aliatge indeleble els gegants que basteixen les nostres estones d’infelicitat: l’enveja, que si fos tinya...; la supèrbia i la bravegera; l’ambició malalta pels doblers; el tenir, que paixem com un indiot que ens vulguem menjar per Nadal; l’estufera de coa i el lluïment de joies i beneitura. Això engrandim i feim créixer.

Tenim un ca nostra petit que fa tornar petites les coses que hauríem de voler enormes i magnífiques. Tenim una capital, i hi tenim un batle que no vol fotos coronades. I tenim una televisió pública que el fa tornar petit, potser perquè és valent, potser perquè no és de la corda que toca, o potser perquè ven més un jihadista inquer. Tenim una televisió pública que no cobreix en directe la investidura del batle de la capital del país, però sí que dedica minuts llargs a l’altre batle, que potser sí que és de la corda que toca.

Tenim un ca nostra petit on les coses grosses són les que el fan malbé. Hi ha hotels. I autopistes. I un aeroport que deixam que comandin els gegants d’acer.

Tenim un ca nostra petit que perd el temps discutint migradeses estètiques, que fa dimitir consellers i directors generals, perquè els partits que ens governen són papistes, més que el papa. Perquè hom no sap ja si són partits o si són petits. Tenim un ca nostra petit perquè els mateixos que discuteixen migradeses estètiques són incapaços de posar fre a la massificació de la terreta. Fabricam riquesa amb aigua. Però no tenim aigua. Fabricam l’aigua amb electricitat. Però no tenim electricitat. Fabricam l’electricitat amb carbó. Però no tenim carbó. No fabricam carbó. El compram, perquè només fabricam residus que cremam perquè no sabem què més en podem fer. No ens basta mai. Si en ve un de bo, en volem dos. Si en vénen dos, en volem quatre. I si n’ha de venir un de dolent, que véngui. Tanmateix ara ja nedam. Que vénguin a les platges. Que s’hi socarrin. Que s’hi peguin. O que hi boixin industrialment. Europeament. Que vénguin.

Això deim els qui vivim en aquest ca nostra petit. Perquè els gegants de la figurera i de l’ambició infinita fins ara en tenien l’exclusiva, d’aquests doblers fàcils. I la gent petita que som nosaltres volem ser grans com ells. Ambiciosos, com ells. Rics, com ells. Però resulta que ca nostra encara és petit.

I per això, perquè els qui hi vivim facem més via, i perquè els qui hi vénguin en facin tanta com nosaltres, els feim carreteres de veres. Desdoblades. Com desdoblat tenim el cor, de tanta via que feim. Perquè la via, quan és per segons que, és un gegant d’acer, que traspassa la velocitat de la llum.

Petites cosetes, feim, dins el ca nostra petit. Però sense fer enfadar gaire cap gegant. No fos cosa que algú ens digués que som dolents. Petites cosetes, feim. I oblidam les grosses que hauríem de fer. Les urgents. Les que no feim mentre se’ns desfà el país, mentre s’esbuca el paisatge, mentre se’ns fon la llengua dins la boca. Les que no feim mentre el ca nostra gran fa camí i s’engrandeix cap a la llibertat sense que ningú dels qui comanden aquí mogui un dit, ni una cella, ni planifiqui, ni es plantegi res més que continuar sent el que som, un petit residu d’incineradora nacional, una petita flama de llengua extingida, un carbó de color de cendra, un país de cendra, una païssa on deixam morir la bístia de foc que mai no hem volgut ser.

De veres que ni un, de veres cap dels no-ninguns sobiranistes que ens governen ha pensat en la transcendència del que està a punt de passar, del que passa ja, i de fa estona, dins el ca nostra gran? De veres que no hem començat nosaltres també a preparar el nostre camí? De veres que ens passarà per davant el tren de la història i quedarem a l’andana amb el mocador a la mà, amb el lliri a la mà, amb la cendra a la mà? De veres?

stats