Buidor d’Espanya

Fa dècades que es parla, a Espanya, dels centenars, o potser ja milers de pobles deshabitats. Delibes en va fer fins i tot una novel·la, El disputado voto del señor Cayo (1978), en què se’ns mostrava l’absurd d’una nova classe política que anava a pescar vots a aquesta Espanya buida, on hi trobaven un últim home carpetovetònic, que tant feia riure com plorar. Cayo fins i tot era el batle d’un llogaret on només hi vivien tres persones: ell, la seva dona muda i el seu enemic, amb qui tampoc no parlava mai. Els protagonistes progres de la novel·la es disputaven el vot de Cayo amb els dretans, amb els quals acabaven esbatussant-se...

Aquest despoblament del poble és un fenomen que ha anat de la mà de l’anomenat “triomf de les ciutats”; el segle XX ha vist migracions massives a les grans metròpolis. La ciutat és el lloc dels diners, perquè els diners són allà on la gent treballa i gasta. Com diu Edward Glaeser: “La densitat urbana ofereix el camí més curt per passar de la misèria a la prosperitat”.

El camp no planteja un futur gaire prometedor, a l’Europa “rica”. Qui pot se’n va a treballar a la ciutat, després de formar-s’hi i gaudir d’una vida moguda, estressant i segurament més pròspera, almenys si aconsegueix situar-se dins les noves indústries virtuals, o al sector serveis, o a la sanitat privada, la universitat o la investigació. Els grans invents que estan donant forma al segle XXI no sorgeixen d’enmig de marjal. Tot i el que s’ha arribat a dir durant la pandèmia, la crisi a la ciutat ha estat menys crisi, i per bé que són molts els que enyoren el camp i els boscos i la vida “tranquil·la”, la ciutat continua sent el focus de l’acció, on passa tot, i on s’ha d’estar per fer negocis i coneixences. Així, han hagut de proliferar les ciutats dormitori de la perifèria i els suburbis rics ben comunicats cap al centre de la gran ciutat.

Però a aquesta tendència civilitzatòria s’hi suma, a Espanya, la dèria centralista: la política de portar-ho tot cap a Madrid, que dona corda a una gran capital que, com una enorme testa coronada, xucla de la resta del territori de l’estat el millor gràcies a les sucoses polítiques que deriven dels contractes ministerials. Només Barcelona sembla resistir, però li costa; i no cau perquè no li vulguin prendre les seves conquestes econòmiques –com el congrés mundial de telefonia– sinó perquè està vora el mar, té una història i uns atractius propis i un perfil econòmic que fa mal de suplantar. A més de tot això, té una autonomia política regional, més al servei de Barcelona que de la resta del país, que també sofreix la seva dosi de despoblació rural inexorable. Però que sigui o no fatal, o es pugui revertir d’alguna manera, o que sigui desitjable o no que això hagi de ser així, és una qüestió política, és a dir, de valors en joc i de sacrificis entre diferents opcions, totes aparentment defensables. Tanmateix, llegint les reflexions de Contra la España vacía de Sergio del Molino, t’adones que sí, que han despoblat Espanya per fer-la gran i nacional, però que ara es replantegen repoblar-la cercant exactament el mateix...