“Buenos días, soy el candidato”

Truquen al telèfon fix i s’hi posa la meva filla. Al telèfon fix només ens truca una senyora gran que demana per la “Pepi” i sempre s’equivoca (ja ens estem fent amigues) i propaganda. “Mama, és Salvador Illa”, m’anuncia l’hereva (en dic hereva, perquè pubilla i filla rimen amb Illa). És una gravació en castellà del candidat del PSC.

Salvador Illa té força accent català, en castellà. No em costa imaginar-me que a casa deuen ser catalanoparlants. Que la gravació sigui en castellà, dirigida a una habitant de Catalunya, quan es proposa president de la Generalitat em sembla molt forçat. Ja entenc que a mi no se’m dirigeix, que es dirigeix, més aviat, als de Ciutadans. El castellà de la gravació és una “declaració d’intencions”.

Sento aquests dies de campanya electoral passada per gel hidroalcohòlic que el castellà és la “lengua común en la que nos entendemos todos”. Tots els que tenim papers, sí. N’hi ha, de catalans, que el castellà no l’entenen (penso, per exemple, en dues mares de l’escola, l’una del Pakistan, l’altra de Noruega, que se’ns dirigeixen en anglès) però d’acord. Ara bé. La llengua catalana, a Catalunya, és tan “comuna” com el castellà, gràcies a l’escola. Deixeu-me anar al cas de la meva estimada sogra. Ella va venir d’Andalusia quan era una nena. Té fills i una neta nascuts aquí. Parla en castellà als fills i els fills, entre ells, es parlen en castellà, la llengua materna. A tots se’ns dirigeix en castellà excepte a la neta i a les mascotes. Té els cartells de l’Òmnium penjats al balcó i vota indepe. El primer que va fer quan va ser mare, va ser comprar llibres en català als fills i sentir-se molt orgullosa que enraonessin la llengua del lloc on havia anat a viure. Ella considera que, després de tants anys de viure aquí, “no entendre” el català suposa més feina que aprendre’l. Que s’ha de fer més esforç per no entendre’l que per entendre’l. I a aquests es dirigeix la gravació.