En bucle
Potser és que estem pagant el que en altres èpoques se n’hauria dit un pecat de supèrbia o, simplement, que regna certa decepció col·lectiva perquè hem constatat que, per molt que la ciència avanci que és una barbaritat, no tenim ni de bon tros el control de la situació quan la mare naturalesa es deixa anar.
Des del principi de la pandèmia se’ns va demanar confiança i entrega a les ordres dels poders constituïts, sempre justificades en nom de la ciència, en funcions de veritat del nostre temps. Amb les anades i vingudes del covid i les seves mutacions hem entrat en un bucle de desconcerts. I és perceptible que molts ciutadans han passat de creure que amb una mica de sort s’escaparien del virus a la fatalitat que els acabarà tocant. Aquella dissimulada confiança en la pròpia condició -més manifesta en la gent jove- està sent substituïda per una resignada espera de l’arribada del contagi. La sensació d’estar rodejats creix dia a dia. I pesa en l’ambient.
De l’estiu ençà s’havia anat imposant un cert activisme de la confiança: la gent sortia al carrer i omplia els llocs amb considerable alegria, com si així es fes impossible el retorn a l’ordre pandèmic. Amb la particularitat que, donades les limitacions internacionals, eren els mateixos habitants de les ciutats els que es deixaven anar. L’aparició de la nova amenaça, òmicron, s’ha produït de manera tan sobtada que costa de pair. I s’ha passat en sec de l’alleujament al retorn a la por, que fa que creixi la sensació que s’ha anat molt a les palpentes. Els països que semblava que ho feien millor estan igual o pitjor que els altres. Les bases de la confiança trontollen.
I ara què. Ara ens diuen que vindran dos mesos durs i que a partir del març això s’anirà acabant. Ho diuen alguns científics i ho repeteixen els polítics. ¿Ens ho hem de creure? ¿Tots contagiats com a solució? Quedem-nos amb la lliçó de realitat: podem explorar les llunyanies de l’Univers però no podem impedir que un virus faci destrosses, com a molt atenuar-les. Som limitats (i precaris). En el fons, el mal és perdre consciència dels límits.
