FORABROMES
Opinió 28/08/2020

Bravejar del curs passat és un insult, ministra

2 min

SUPÒS QUE CREU que va fer allò que havia de fer. Fins i tot, potser està convençuda del que va dir i, aleshores, la cosa és per preocupar-se’n més encara. La ministra d’Educació del govern d’Espanya, Isabel Celaá, en la compareixença de dijous passat per explicar l’acord al qual s’havia arribat amb els executius autonòmics sobre l’inici de curs, es va passar més de mitja intervenció bravejant dels bons resultats del curs passat. Sí, es referia a aquest curs la meitat del qual ha transcorregut confinat, amb recursos generalment molt minsos per a l’ensenyament a distància, sense poder fer complir el total de les obligacions curriculars, amb nul·les condicions per exercir una educació inclusiva ni participativa ni enriquidora, en moltes ocasions amb aprovats generals, perquè tothom era conscient de les dificultats, i amb un augment ben preocupant de les desigualtats entre uns alumnes i els altres. Bravejar del curs passat és un insult, per part de la ministra, a la intel·ligència i a l’esforç de tota la comunitat educativa.

És un insult sobretot fer-ho el dia que s’anuncia el començament d’un nou curs. Quan la ministra assegura que tot va anar tan i tan bé aquell segon semestre, està justificant la manca de recursos professionals i econòmics, de condicions i de solucions que està donant el Ministeri i la majoria de conselleries per al curs que és a punt d’iniciar-se. Si els resultats varen ser tan bons, no hi ha res a arreglar. Això quan era el moment d’admetre que la situació és més que complexa, que hi ha més problemes que no solucions, que les mancances s’arrosseguen de fa dècades, que no hi ha recursos per dotar els centres de més docents -que no n’hi ha o no se’n volen posar-, i així abaixar les ràtios i poder oferir un ensenyament de qualitat, ni per augmentar l’espai que garanteixi les distàncies de seguretat, ni per ser congruents i segurs amb els grups de convivència, ni per afavorir la conciliació dels pares i mares quan els nins no puguin anar a l’escola, ni per assegurar condicions òptimes i igualitàries per a tothom, ni per a tantes altres coses que ens podrien fer creure que el curs que ve i els que venen milloraran el passat.

Tot i l’extraordinari esforç que varen fer la majoria dels docents per treure el curs 2019-2020, tot i la voluntat que hi posaren les famílies, ningú amb dos dits de seny pot afirmar que es varen acomplir els objectius. La casa no va caure precisament perquè l’esforç de la comunitat educativa va anar dirigit a salvar-la, però de motius de satisfacció, no n’hi ha.

El que hi ha, això sí, són governants que ara intenten posar els pegats necessaris -mascaretes, distància, inici gradual del curs, alternança de l’educació presencial i a distància, etc, etc.-, segurament insuficients, per salvar el temps que es perllongui la pandèmia. Però no es veu en cap moment que s’aprofiti l’avinentesa per posar solucions a llarg termini, d’aquestes que podrien fer camí cap a l’educació que com a societat tant necessitam.

stats