ABANS D’ARA
Opinió 20/10/2021

Brassens, el gran poeta de la cançó (1981)

Peces històriques triades per Josep Maria Casasús

JORDI GARCIA-SOLER 1981
3 min
Brassens, el gran poeta  de la cançó (1981)

De l’article de Jordi Garcia-Soler (Barcelona, 1947-2020) a l’Avui (31-X-1981). Aquest divendres farà cent anys del naixement de Georges Brassens (Seta, Llenguadoc-Rosselló, 1921-1981). El proper dia 29 en farà 40 de la mort. Ell i Jacques Brel van influir a Catalunya amb un gènere de cançó d’arrels renovades en terres compartides de saviesa, sensibilitat i esperances populars.

L’entranyable goril·la, el pornògraf del fonògraf, el vell infant etern de la cançó francesa. Totes aquestes i moltes, moltes altres definicions m’han vingut al cap en saber la trista nova de la mort de Georges Brassens. En un sol moment m’han vingut a la memòria mil i una imatges, infinitat de records, gran quantitat de sons evocadors, moltes paraules. Perquè Georges Brassens era no solament un poeta excepcional -sens dubte un dels més importants de la literatura francesa d’aquest segle-, sinó també un músic molt valuós i un intèrpret de cançó com n’hi ha hagut pocs. I perquè Georges Brassens era també, i perdoneu-me la immodèstia, un bon amic meu, un excel·lent company. Brassens ha estat molts anys el paradigma exemplar del cantant i autor -és a dir, d’allò que a Itàlia en diuen cantautore i que aquí sembla que no podem traduir encara amb un sol molt tan definidor. Brassens era l’exemple perfecte del creador i intèrpret de cançons, és a dir, l’autor de textos musicats per ell mateix, que posseeixen una entitat pròpia, amb capacitat de convicció assolida a través de la concisió i de la força expressiva de qui les interpreta. Autor d’una obra gegantina, immensa, aplegada en una extensa col·lecció d’àlbums discogràfics, que són el millor testimoni del pes específic de l’home excepcional que acaba de deixar-nos, Brassens havia arribat a assolir una categoria fora de dubtes, inqüestionable i inqüestionada. Perquè l’obra de Georges Brassens comprèn des de la poètica de la vida quotidiana fins a la ironia política, des de la crònica agredolça de la realitat fins a la crítica implacable dels instal·lats en el poder. [...] Com els grans noms de la cançó francesa d’aquest segle que ja ens han deixat -Edith Piaf o Jacques Brel, i passant per Boris Vian, entre d’altres, però probablement amb una categoria encara superior a la de tots ells-, Brassens ha estat per als francesos un personatge singular sentit com a cosa pròpia, com quelcom assumit per tothom. I no solament pels francesos, sinó per gent d’arreu del món. És que l’obra de Brassens, encara que corrosiva i implacable amb els burgesos instal·lats, amb tots els convencionalismes i amb tots els autoritarismes i conservadorismes de qualsevol signe, era i és un cant a la vida, un cant a la llibertat, un cant a la imaginació creadora. I a la vegada era també un cant escèptic, carregat de bonhomia i d’ironia, de tendresa i de sarcasme, de lirisme i de sàtira. [...] La trista nova de la seva mort m’ha commogut profundament. Com el clàssic, he de dir que davant d’un fet com aquest només em resta una sola solució, una única resposta: l’acato, però en protesto. [...] Protesto, sí, per la mort d’aquell home inoblidable que en una de les seves millors i més definidores cançons ens havia deixat escrit aquell missatge tan bell: “Morir per les idees, d’acord, però de mort lenta”.

stats