'Bourguignon'

Cada vegada que acaba la temporada de vacances sembla que ve de gust fer balanç del que significa fer turisme. Enguany, amb la pandèmia, el turisme ha estat, sobretot, interior: els ‘escassos paradisos’ mediterranis dels quals encara disposem s’han vist terriblement massificats, sobretot per persones que habitualment resideixen no gaire lluny. A Menorca, per exemple, el nombre de catalans que s’hi han pogut comptar ha estat gros, amb llargues coes d’accés a les platges, moltes barques amarrades a les cales, gent pertot amb l’inevitable impacte i fartum. 

L’any passat va ser un any de recolliment obligat, però aquest estiu sembla que tornava a venir de gust —un cop ens hem hagut de vacunar, i la pressió pandèmica ha afluixat— sortir a veure món, i escapar de rutines. El turisme s’ha convertit en una força que mou l’economia, desplaça milers de persones amunt i avall i canvia els paisatges i els costums. Molta gent en depèn, com abans de les collites. A les Illes s’ha vist la dependència fatal d’aquesta indústria arran dels confinaments, i encara durant aquest agost hi havia negocis que tenien obert amb el cartell d’SOS, el crit d’alarma davant de les restriccions que impedien obrir i que deixaven molta gent a l’estacada. 

Es parla molt del mal que fa el turisme, però pocs són els que estan disposats a renunciar a viatjar, encara que sigui a uns pocs centenars de quilòmetres. Hi ha un turisme de masses que embruta, destrueix i que serveix d’excusa per deixar-se anar, i que a Mallorca ens hem especialitzat en acollir, d’una manera tan servil com incompressible. Escric aquestes línies des de la Borgonya: aquí, a banda de no veure banderes franceses enlloc, el turisme és sobretot de francesos, i dedicat a gaudir de les coses de França: els seus vins i patés, les seves carns i confitures, els museus que els altres francesos encara no coneixen i que recullen la història d’aquelles contrades, amb els seus artistes i tombes ducals. França es mostra a si mateixa, però a la seva manera educada, calmada i gormand. Aquí tot és silenciós i car, cosa que, sí, aixeca barreres d’entrada. 

Un turisme així no posa en perill res, sinó que ve a celebrar-ho, per bé que té el seu impacte en el mercat immobiliari, inevitablement, amb els preus que pugen de les cases. A Mallorca em dona la impressió que ho hem destruït tot per fer-ho enormement còmode per als altres, convertint-ho en un infern per a nosaltres mateixos. I sense cap signe d’autenticitat, amagant la identitat, la llengua, la gastronomia, sense posar-ho davant dels ulls i dels nassos de qui hauria pogut venir a celebrar-ho envoltat d’un paisatge que ben emmarcat encara pot ser dels més bells del món. 

Potser és que venim d’una misèria més gran i més negra que ningú, però veient com a altres bandes s’ha muntat el negoci del turisme sembla que aquí s’han pres les pitjors decisions possibles, i des de fa dècades, i que encara no hi ha ningú que hagi pensat que convindria salvar-nos a través d’una reivindicació més desinhibida, i orgullosament cara, de la pròpia identitat.