Les persones fan les institucions però les institucions, si són sòlides, romanen més enllà de les persones. Els individus ens anem passant el relleu. Una societat madura reposa en uns quants pilars. La institució més mil·lenària i flexible, més universal i pragmàtica, és la família: tots en tenim una. En el terreny del poder i l’espiritualitat, hi ha l’Església catòlica, que per molt que estigui en decadència i hagi perdut influència, segueix aquí. En termes democràtics, hem d’anar país per país. El Regne Unit porta avantatge a la majoria. Westminster, com a autèntic centre de la vida política britànica, té una història secular i demostra una vitalitat i una independència admirables. Ho hem vist de nou amb la caiguda de Boris Johnson.
La nostra democràcia és més jove i estantissa. En el cas espanyol, l’ombra allargada de la dictadura (la falta de tradició democràtica liberal) i del nacionalisme (l’excés de patriotisme banal) tenyeix la majoria d’institucions, siguin judicials, legislatives o governamentals. En el cas català, tampoc anem gaire sobrats: l’angoixa històrica per ser o no ser i una tendència incorregible al cabdillisme populista ens traeix a cada pas. Ara amb Laura Borràs. En la imatge ideal, voldríem ser una Anglaterra en petit (allò de Pau Casals recordant a l’ONU que el Parlament més antic és el català). La imatge real és més prosaica. Com que normalment ens comparem amb el Congrés espanyol, que ho és tot menys exemplar, ens quedem tan tranquils. També és cert que el parlamentarisme a nivell mundial no passa pels millors moments. La invasió del Capitoli de Washington ho ha fet més patent que mai.
El millor que pot passar amb l’episodi de Borràs és que no passi res més. Seria una prova de maduresa democràtica. El Parlament ha de seguir fent la seva feina legislativa i de control del govern. Com més aviat recuperi la normalitat, millor (el Govern sembla que també continuarà). El que compta és la santíssima continuïtat, que deia D’Ors i reblava dècades després Ferrater Mora al parlar de les formes de vida catalanes. Potser en la vida sí, però en les institucions, no gaire. El mateix D’Ors, ideòleg del Noucentisme i la Mancomunitat de Prat de la Riba, va acabar protagonitzant una sonada ruptura fins a esdevenir franquista conspicu. N’hem tingut unes quantes, de ruptures personalistes: la inseguretat nacional acaba expulsant talent i energies.
Avui la dèria de l’independentisme emocional, amb Torra al capdavant, de menysprear el Parlament i la Generalitat com a carcasses autonomistes és, des del punt de vista de la santíssima continuïtat, d’una miopia garrafal. Pensament antihistòric. Sobretot si és té en compte que venim d’una revolució fallida: què ha estat, si no, el Procés? La revolta democràtica va ser esclafada policialment i castigada amb repressió judicial (encara la patim) i repressió política (el 155). El que no es pot fer, després d’això, i després d’haver recuperat el pols de l’autogovern, és anar dient que no val res. “Se hace camino al andar ”, deia el poeta. El poder també es guanya exercint-lo. Encadenant passat i futur. La idea de Lluís Nicolau D’Olwer de batejar el govern català com a Generalitat va tenir el simbolisme d’enllaçar la il·lusió republicana amb el mite medieval: continuïtat.
El Parlament és, o hauria de ser, un pilar. Els diputats i els presidents passen. Ningú és imprescindible, només la institució. Borràs haurà estat una presidenta efímera amb un final narcisista poc edificant: per molt dolguda que estigués, marxant amb to amenaçador, acusant els companys d’hipòcrites, s’ha fet un trist favor a ella, a Junts i al càrrec, al qual es demana un plus d’exemplaritat. Ha recordat més la Ferrusola sentint-se expulsada de Palau com si fos casa seva que al Pujol del mea culpa per la deixa. Molt casolà i poc institucional, tot plegat.
