Boris, el barrut carismàtic
El llegat polític de Boris Johnson ens el trobarem aquest estiu en forma de caos als aeroports, segons advertien aquest dimecres (poques hores abans que Johnson dimitís com a PM, però això no es podia saber) des d'Exceltur, un lobi empresarial pomposament autoreferenciat com a Alianza para la Excelencia Turística: no endebades el president d'aquesta entitat és el també president de la cadena hotelera Meliá Sol, Gabriel Escarrer, autor d'un melós volum de memòries, Mi vida, escrit igualment amb gran estil.
Bé, doncs Exceltur ha avisat que és previsible el “caos” (van fer servir aquesta paraula) als principals aeroports de la sempre obscura Aena (el Prat i Son Sant Joan al capdavant), concretament al control de passaports, degut a la gran afluència de turistes britànics que fins l'any passat eren ciutadans de la Unió Europea i ara són extracomunitaris. N'hi haurà tants que les garites aquelles, amb els seus funcionaris, quedaran desbordades sense remei, i ho pagarem en forma de retards i cancel·lacions de vols. En general, de fet, tot allò que s'encalli, s'obstrueixi, es descoordini o es desordeni entre el Regne Unit i Europa en els propers anys, siguin persones o mercaderies, podrà ser comptat com a llegat polític de Boris Johnson. Ni que sigui perquè serà recordat com l'artífex del Brexit o, si més no, aquell que el va fer realitat després d'anys d'empantanegar la política britànica i l'europea. En principi això era el que Johnson ambicionava, però segur que no d'aquesta manera: en algun moment, Johnson va arribar a fantasiejar de viure una dècada al 10 de Downing Street.
Vam errar aquells que arrengleràvem Johnson amb Trump i altres autoritaris, però no és un error situar-lo dins l'onada de nacionalisme, populisme, replegament i tancament –de fronteres i de mentalitats– que recorre Occident a conseqüència de les crisis del 2008 –que en diem així però va durar fins al 2016–, de la pandèmia i, ara, del retorn simultani a la guerra territorial i a la Guerra Freda a través d'Ucraïna. Justament la pandèmia va donar a Boris Johnson una oportunitat de rectificar que ell va saber aprofitar: va ser quan va caure malalt de covid-19 i el sistema sanitari públic, com ell mateix va reconèixer, li va salvar la vida (després que n'hagués dit pestes en reiterades ocasions). Això i un innegable talent britànic per a l'humor i la comèdia confereixen a aquest tipus peculiar, capaç de recitar de memòria fragments extensos de la Ilíada en grec antic sense renunciar a comportar-se com un hooligan de manual, un carisma que fins i tot els seus detractors (que ara ja som tots) li hem d'admetre. En un dur perfil publicat a The Guardian, l'articulista Jonathan Freedland s'exclama sobretot del fet que Boris Johnson hagi estat un polític tan manifestament i grollerament mentider. No li falta raó, però fins i tot en això encara hi ha classes i es veu que el senyor Freedland desconeix, per sort seva, la política madrilenya. La catalana no és que se salvi, però és un altre tipus d'insídia.
