Professor de la UIBAquests primers dies d’octubre han deixat ben clar que la corona i la cúpula del poder judicial són peces fonamentals de l’anomenat deep-state, que ha protagonitzat en les darreres dècades la resistència als canvis socials i institucionals necessaris en benefici del poble i de la democràcia. Felip VI i els jutges comparteixen l’ànsia per ficar-se en política, una qüestió tan antidemocràtica com anticonstitucional, com han denunciat insistentment juristes com Pérez Royo o Martín Pallín.
Uns i altres varen constituir, amb el braç armat de les forces de seguretat, l’armadura institucional de l'"a por ellos" al voltant del referèndum català, anant més enllà d’una dreta política incapaç de resoldre i afrontar els problemes polítics des de la política. Tres anys després, líders i 'lideresses' socials i polítiques del Procés, demòcrates de convicció i d’acció, resten a la presó o l’exili. El paper dels jutges va quedar en evidència en el judici corresponent, i s’ha tornat a posar de manifest amb la destitució via sentència d’inhabilitació d’un altre president de la Generalitat elegit per un Parlament democràtic... per haver-se negat a retirar una pancarta en defensa dels presos polítics. Ben igual que quan els regidors del PP al meu poble a cada convocatòria electoral duien els vells de la residència a votar en furgonetes, però supòs que deu ser una pràctica aïllada, com la corrupció al partit de M. Rajoy.
Però ens equivocaríem si pensam que això és sols una 'mania' cap als catalans. Aquesta mateixa setmana el Tribunal europeu d’Estrasburg ha dictaminat que al barri obrer de Gamonal, a Burgos, que el 2014 es va voler resistir per mandat assembleari als projectes megalòmans del seu batle, hi va haver un excés de violència injustificada per part de les forces i cossos de seguretat. Podem imaginar que seguint el mateix criteri, que ja ha deixat en ridícul en diverses ocasions la 'justícia' espanyola, sense que el monarca s’ofengui, els tribunals europeus dictaminaran alguna cosa semblant en relació amb la repressió de l’1 d’octubre. A Vallecas, fa uns dies, la policia tampoc no va actuar de la mateixa manera que ho va fer quan es manifestaven els 'pijos' del barri de Salamanca, ni els tribunals tampoc amb el confinament d’uns barris o uns altres.
La cosa s’agreuja quan, a més de tot això, ens trobem en un context social i econòmic que exigeix mesures polítiques diferents a les receptes que s’han aplicat fins ara, i que són les que han beneficiat les oligarquies. Unes oligarquies ben representades pel Madrid omnipresent aquests dies als mitjans de comunicació, on es concentra l’antiga aristocràcia terratinent que va impedir la modernització d’Espanya, transmutada en l’amalgama de poder econòmic, financer, mediàtic, polític i judicial atrinxerats a la capital, on es permeten posar peons inútils com Díaz-Ayuso al capdavant de la presidència de la comunitat, perquè tanmateix comanden ells. Quan l’ex-community manager del ca d’Esperanza Aguirre diu allò que "Madrid es España dentro de España y no merece ser tratada como cualquier otra comunidad" en realitat està expressant aquest atrinxerament de l’Espanya més rància i antidemocràtica, aquella tan ben representada pels Borbons i els alts magistrats decidits a fer més oposició que l’oposició al govern socialcomunista i amic dels separatistes.
Posaran tots els pals a les rodes que puguin, tot i que el Consell General del Poder Judicial està triplement deslegitimat per fer-ho: per resistir-se a ser renovat, en contra de la sagrada Constitució amb la qual dicten sentències de presó a líders democràtics; per aquest mateix afany de ficar-se en política, sempre en defensa de posicions ultraconservadores, i per ser reincidents a donar l’esquena al poble i les seves necessitats, com es va veure amb la rectificació sense precedents de la sentència del Suprem que donava la raó als clients víctimes d’hipoteques abusives el 2018 per tornar a donar la raó als bancs, o a la sentència absolutòria de Rodrigo Rato i companyia per l’estafa de Bankia, que aplana el camí a un dels majors processos de concentració de capital financer a Espanya, així, sense anestèsia. Les ordres de desnonament, molts més nombroses que les mediàtiques ocupacions, també surten dels jutjats. I els litigis laborals s’allarguen, en el cas de Balears, durant anys, mentre la cúpula del poder judicial té fins i tot una brigada politicosocial a les seves ordres, i sobresous per participar en esdeveniments organitzats per l’Íbex-35.
La democràcia no hauria de ser l'statu quo de ningú, sinó un sistema al servei del benestar de tothom. Però a Espanya, el segrest del terme 'democràcia' fa que fins i tot els qui creiem fermament en ella hàgim de parlar del 'règim del 78', per no haver de suportar tanta ignomínia.
