Moltes de les persones que hem hagut de deixar enrere alguna addicció, especialment si es tractava del consum de productes que ens injectaven algun tipus d’efervescència, hem pogut comprovar, passat un temps, que res no té tant de morbo com la lucidesa. Ben duit aquest procés –odio el verb “gestionar” tal com avui s’empra en relació amb les coses de l’esperit–, t’allibera a més de tota una sèrie d’il·lusions rituals que finalment esdevenen factors de frustració. Les il·lusions són meravelloses quan tenen final feliç. Una altra cosa són els somnis, que ens poden ajudar, a cadascú de nosaltres o al grup al qual pertanyem, a avançar, ni que sigui suportant millor unes condicions adverses.
Els bons propòsits per a un nou any cauen de ple en el sac d’aquestes il·lusions fallides. La meva experiència no és traslladable al comú de la gent, és clar, però no tenc record, ara mateix, de ningú que atribueixi alguna millora de la seva vida, en qualsevol dels seus aspectes, a bons propòsits per a un any ja passat. Aquests bons propòsits no duren. No deixam de fumar de manera duradora a partir d’un 1 de gener, ni iniciam, aquesta data, un règim d’exercicis físics que realment ens facin perdre pes. Els diaris iniciats sota la capa de les millors intencions no solen arribar al febrer. Un amic meu va anar molt més lluny en aquesta pràctica tan temerària: es va proposar oblidar a partir d’un 1 de gener el que en deia l’amor de la seva vida: una dona que l’estimava però que no es podria enamorar mai d’ell. Estava planyívolament convençut que aquell any seria un altre home, que ja no es repetirien les escenes ridículament patètiques en què s’arrossegava per les matinades de Palma amb el nom de la seva estimada regalimant dels seus llavis. El lector ja haurà endevinat que, cinc –potser són sis, no ho sabria precisar– anys després, el meu amic continua entrant amb ressaca als dies després de matinades xopes del nom d’aquella dona. I, per cert, al bon propòsit d’oblidar aquell desgraciat amor, hi ha afegit unes quantes vegades el de no tornar a beure a partir del pròxim 1 de gener. Pobre amic meu, cada dia més aïllat perquè no hi ha qui suporti tanta reiteració en el mateix patiment, perquè ara ja aquesta reiteració té un component de frivolitat –d’irresponsabilitat– inadmissible: no ha estat capaç d’aprendre res d’ell mateix.
Vull dir que, amb els anys, les persones que s’adapten a les circumstàncies objectives –marxisme pur– de la vida, van ben alerta a fer-se propòsits per aquestes dates. De la seva desagradable inutilitat, en vaig tenir la visió definitiva quan una persona del meu entorn es va avenir a un ritual proposat per una psicòloga titulada: consistia a escriure en un paper tot allò que volia deixar enrere per a sempre, i de cremar-lo el 31 de desembre. Aquest dia també vaig témer no poder mantenir la consideració amb què tenia amics i amigues titulats en psicologia. Finalment, les continuo apreciant –o no– com a persones –simplement.
Bé, res, és el meu desig que aconseguiu d’acomplir tots els bons propòsits que us heu fet per a aquest 2019. En acabar comptarem.
