OPINIÓ

Una bona notícia de mala salut

La curació d’una pacient de 49 anys que patia un càncer de mama en estat avançat de metàstasi, a qui els metges havien diagnosticat, tan sols, uns mesos de vida, ha estat una de les bones notícies d’aquesta setmana.

            Pel que sabem, no es tracta de cap miracle, sinó de la labor de l’Institut Nacional del Càncer dels Estats Units que ha assajat amb èxit un nou tractament basat en la immunoteràpia. No hi ha dubte que es tracta d’un fita científica de primer ordre. Domesticades –que no eliminades– les infeccions a Occident i, en menor mesura, als països en vies de desenvolupament, les malalties cardiovasculars, cròniques i degeneratives s’han convertit en la veritable frontera per a la medicina.

            Arribar a aquest punt no ha estat fàcil ni unidireccional. Com diu Carlo Cipolla al llibre ‘Contra un enemigo mortal e invisible’, la història de la ciència mèdica a Occident va ser, fins entrat el segle XIX, la curiosa pervivència d’un paradigma teòric erroni que pervivia des del temps d’Hipòcrates, basat en l’equilibri humoral i els miasmes, ara reforçat pel mètode experimental. Per exemple, els metges observaren de forma precisa que les epidèmies de pesta es produïen regularment els mesos calorosos de l’estiu. Guiats per la tradició de la disciplina, no se’ls va passar pel cap que això podia ser degut a la proliferació de les puces, sinó que culpabilitzaren les fortes pudors que solien envair els centres urbans durant aquesta estació de l’any. Llavors, relacionaren la misèria i la brutícia amb les epidèmies. La prescripció era netejar i fer córrer l’aire. Era un error interpretatiu que, tanmateix, podia donar, sense identificar el veritable agent causal, bons resultats en millorar les condicions higièniques dels centres urbans. Un altre vessant de la teoria pugnava per separar els individus sans dels malalts. A aquests “contagionistes”, a diferència dels “higienistes”, no els interessava tant netejar com aïllar per impedir que els miasmes portats d’un indret infectat desequilibressin els humors d’una població sana. Els cordons sanitaris foren la seva resposta. Igual que en el cas anterior, una adaptació errònia d’una antiga teoria va donar resultats positius. Tot plegat fou la causa d’un primer, encara que lent, augment de l’esperança de vida durant el segle XIX.

La constatació que aquella original reducció de la mortalitat s’havia aconseguit gràcies a la ciència i no a la tradició va predisposar la societat a la recepció de la bacteriologia a partir de 1880. Els treballs de Louis Pasteur i de Robert Koch substituïren els miasmes pels microbis, posant les bases per a una segona gran davallada de la mortalitat amb l’entrada en acció d’una medicina pròpiament curativa, que tanmateix no arribà de forma massiva fins després de la Segona Guerra mundial. La infecció deixava de ser la primera causa de mort i l’esperança de vida va continuar creixent. I amb ella l’ascens espectacular de les defuncions per causes cardiovasculars i cancerígenes. Començava una nova batalla de la medicina en la lluita per la vida que encara dura.  

            Dit això, és bo saber que aquesta guerra mai no l’han lliurat els professionals de la salut en solitari. Tant els metges com els farmacèutics no netejaven les poblacions ni feien els cordons sanitaris durant el segle XIX. Això va ser (i és) cosa de l’Administració pública, tant local i provincial com estatal. Sense pressuposts i voluntat política, la sanitat preventiva posada en pràctica en aquell segle, senzillament, no hauria existit. Igualment, sense un Estat que sufragui i normalitzi l’ensenyament superior no huria sorgit la professionalització de la medicina que posà les bases teòriques d’aquella i, després, impulsà la medicina terapèutica, per molt que pesi a la indústria farmacèutica. Recordem que els pares de la microbiologia, així com Alexander Fleming, no només es formaren en institucions públiques sinó que hi desenvoluparen la major part de la seva carrera professional.

Finalment, no podem obviar que l’Institut Nacional del Càncer és un organisme governamental finançat amb fons federals altament eficient. Que això passi, precisament, als EUA, on sempre es destaca la iniciativa privada –molts de cops amb raó–, no deixa de ser una altra bona notícia.     

 

EDICIÓ PAPER 17/02/2019

Consultar aquesta edició en PDF