EscriptoraAlfred Hitchcock deia: "Imagina’t un home assegut al sofà preferit de casa seva. Davall hi té col·locada una bomba que és a punt d’esclatar. Ell ho ignora, però el públic ho sap. Això és el suspens". Aquesta cita de l’anomenat ‘mag del suspens’ defineix a la perfecció els sentiments d’impotència i d’angoixa que acompanyen l’espectador durant el visionament de pel·lícules com Amb la mort als talons, Vertigen, Psicosi o La finestra indiscreta.
Alhora, però, hi ha quelcom de morbós i excitant en el fet de conèixer el desenllaç inevitable d’un personatge que, tanmateix, no té les mateixes eines que nosaltres per endevinar el panorama que li espera: aquesta omnipresència que Hitchcock ens confereix –que no omnipotència, és clar, perquè no podem fer ben bé res per alterar el curs dels esdeveniments– ens situa en un escenari de clarividència que esdevé addictiva des del moment que sabem que, a la vida real, no solem tenir un avantatge tan clar envers les causes, les conseqüències i les solucions que afecten la nostra vida i la de les persones del nostre entorn.
I no obstant això, no és gens estrany que, en arribar a certa edat o en haver acumulat prou vivències, algú decideixi dotar d’una pinzellada d’universalitat la seva pròpia experiència, tot considerant que, de fet, amb els consells que ha acumulat després de l’assaig-error viscut en la pell pròpia, pot assolir a la vida allò que no és capaç d’aconseguir a les pel·lícules de suspens: modificar els escenaris aparentment inalterables i atenuar, d’aquesta manera, la preocupació, la incomoditat o el dolor inherents a l’explosió que creu anticipar.
És per aquest motiu que, quan ens trobem en una situació confosa o incerta, sempre hi haurà algú al nostre voltant que ens donarà aquella recomanació suposadament infal·lible que ens facilitarà el camí i ens conduirà a l’èxit amb l’eficàcia d’un abre fácil, és a dir, d’una manera rabiosament ineficaç en la majoria de casos. Tanmateix, té quelcom de pretensiós, això de pensar que els remeis que ens han servit a nosaltres tindran el mateix efecte en els altres, i, tot i així, gairebé tothom s’haurà vist obligat, bé per educació o bé per obligació, a escoltar les sentències de vida que algú ha decidit que ens cal escoltar per posar fi a les nostres inquietuds vitals.
Potser és per això que, en un context tan caòtic i imprevisible com l’escenari en què estem immersos des de fa uns mesos, puc intentar detectar, si hi poso ganes, un únic aspecte profitós: trobo lleugerament reconfortant que la incertesa generalitzada vagi acompanyada de la humilitat i el silenci dels qui saben que, aquesta vegada, no tenen respostes ni recomanacions màgiques per repartir amb les millors intencions.
No debades, fa moltes setmanes que conec persones que han patit un ERTO; que han estat directament acomiadades; que han vist truncats alguns plans relatius a viatges o a compres importants; que han suspès les seves noces o que ho han deixat amb la parella després del confinament; que s’han qüestionat si volen tenir un fill en sentir els testimonis de tants pares i mares tancats a casa amb les criatures o d’algunes embarassades recloses durant mesos, sense interacció presencial amb la família o amb els amics, o que volen tenir-lo precisament perquè s’han adonat que mai serà un bon moment; que no saben si faran aquell màster que els venia de gust o aquell altre més pragmàtic, o si no faran cap màster perquè els cal ingressar doblers que afavoreixin una emancipació, un projecte de futur o la mera supervivència; que potser no trauran endavant aquella idea emprenedora, o que la trauran endavant perquè la veuen compatible amb el món que ens espera; que marxaran de viatge perquè la vida és breu o que quedaran a casa perquè mai se sap quan podem perdre les persones que ens hi esperen. Aquestes persones, però, comenten dubtes o relaten qualsevol novetat amb una actitud diferent, més serena, més alliberada, com si el fet de no sentir-se sols ni culpables durant aquest procés de reconstrucció o d’indefinició els aportés una valuosa sensació d’alleugeriment.
La interiorització i la tolerància envers aquest ventall infinit d’opcions –aquesta convivència amb el suspens, vaja– em semblen preferibles a l’altra tendència –tan comprensible com prescindible– a jutjar, aconsellar, qüestionar, invalidar o infravalorar les decisions que algú considera adients amb arguments culpabilitzadors i condescendents; sota el pretext –fals, ingenu, arrogant, fins i tot– que la solució bona –la solució que desactivarà la bomba– és la pròpia, la que creiem extrapolable a tothom perquè ens va funcionar a nosaltres.
No m’agrada gens el panorama que ens està tocant viure. Però seria meravellós que aquesta incertesa col·lectiva servís per perdre la por a les incerteses individuals, per relativitzar l’anticipació de la tragèdia –Hitchock també va dir que "no hi ha cap terror en un tret, només en la seva anticipació"–, i que servís, sobretot, per concloure que la vida, afortunadament, no és com el guió d’una pel·lícula de Hitchcock, així que no tenim cap garantia que, fem el que fem, la bomba, si realment és sota el sofà, pugui explotar.
