Boicots
Arran de la invasió russa a Ucraïna s’han motivat moltes reaccions, no totes empeltades d’equanimitat o de justícia. Hi ha hagut qui ha volgut posar en relleu la iniquitat de la nostra reacció: per què els ucraïnesos ens motiven una solidaritat que no hem sabut mostrar davant la guerra de Síria, o amb els palestins, o davant dels nàufrags que continuen ofegant-se a la Mediterrània?
Crec que algunes d’aquestes crítiques són ben legítimes; posen en relleu l’afinitat que sí que sentim davant de certes cultures o països propers, i que inevitablement ens porten a moure’ns més decidits i solidaris que no davant d’altres desastres i injustícies. No dubt que hi pot haver fins i tot un punt de racisme, però també de vincle cultural i geogràfic: com més s’assemblin a nosaltres les víctimes, més podem esperar solidaritat i acolliment. És tan cert com lamentable.
Però posar en relleu la hipocresia –o el doble recer– és una cosa, i l’altra és usar això com a excusa per no fer gaire més que emmerdar o continuar gratant-nos la panxa. Que hi hagi hagut boicots, fins i tot culturals, però, no deixa de ser deplorable. Perquè combinam aquestes explosions de solidaritat cega amb un miserable esperit justicier. Hi ha la banalitat del bé, més certa i pendent d’estudi que la banalitat del mal que va formular Hannah Arendt. És la banalitat del mal, però, la que pot portar algú a suspendre ara un cicle de cinema rus, o a treure d’un programa d’estudis les obres de Tolstoi o de Txèkhov. O a demanar a un simple jugador de tennis rus que renegui de Putin abans d’acceptar-lo en un torneig. Com si així es fes alguna cosa justa o s’aconseguís fer pressió sobre els responsables d’uns bombardeigs que cada dia s’emporten desenes de vides.
El putinisme fa pagar a tots els ucraïnesos el crim d’haver votat un govern que mira més cap a Brussel·les o Washington que cap a Moscou. Però la resposta no pot ser ara fer pagar a tots els russos –els que viuen amb nosaltres o formen part del llegat cultural d’Europa– el delicte de tenir un governant criminal.
Aquest èmfasi en les identitats que recorre la cultura política occidental, accentuat per la teoria crítica, fa que tinguem sempre la mosca al nas envers certs col·lectius. Es pressuposa que pel simple fet de ser home, i blanc, i occidental, i heterosexual, per exemple, algú ja és sospitós de massa coses, el culpable gairebé perfecte de tots els mals que ens assetgen. Sospitar d’algú pel simple fet de ser blanc és tan racista com fer-ho pel simple fet de ser negre. I ara també pel simple fet d’haver de compartir la nacionalitat amb un tirà com Putin, com si els demòcrates russos poguessin fer més que arriscar la vida quan mostren públicament el seu rebuig a aquesta renovada forma de tsarisme. Obligar algú a renegar de Putin és posar-li a sobre una diana, que afavoreix els interessos justiciers del tirà –li donam fetes les llistes de rivals– i no la dissidència i el canvi en les elits russes que, a poc a poc, podrien portar a un nou règim.
Melcior Comes és escriptor
