Blindeu el català i porteu-me al bar

Vint-i-cinc per cent de castellà a l’aula? Escolti. Endavant. En moltíssims centres escolars, en moltíssims, constato que ja es “compleix”. L’assignatura de llengua i literatura castellana és en castellà. Jo m’he reunit amb mestres que fan la classe, posem pel cas d’història, en castellà. Aquests mestres el parlen, el català, perquè vivint aquí és més difícil fer l’esforç de no aprendre el català que fer l’esforç d’aprendre’l. Si comptem les classes de llengua castellana, si comptem que es fan les d’anglès en anglès, i alguna altra assignatura, com ciències, també en anglès, i si comptem que alguns mestres, perquè volen, fan les classes en castellà (tecno o dibuix o el que sigui), ho tenim de sobres.

No n’havíem parlat mai, d’això, abans del Procés, perquè parlar-ne, dir que hi ha mestres que això de la immersió no ho compleixen, hauria estat obrir la porta a més disbauxa (perdoneu si faig servir una paraula massa immersiva, en lloc de, posem pel cas, despiporre). No interessava dir-ho.

La meva filla, estudiant, i tota la societat catalana tenen el dret, irrenunciable, a una escola en què es garanteixi la competència en la llengua mil·lenària d’aquest racó de món, la llengua que es va fer servir molts segles abans del feliç naixement de Francisco Franco. Tenen també, ella i la societat catalana, el deure de competir en la llengua de l’Estat, que és el castellà. Jo hi estic molt d’acord. És la llengua de part de la meva família. Les vull totes dues. Però per voler-les totes dues sé quina cal protegir i preservar. La que no té estat, ni Telecinco, ni Hola, ni Netflix. Em semblava molt útil aquest acord que figura que van firmar els partits indepes amb el PSC. Va durar poc.

Per a mi la clau és que quan parlem de percentatges, si diem “llengua vehicular”, no ens hem de referir només al mestre, sinó també i fonamentalment als alumnes. A gimnàstica ningú crida i insulta en català o anglès.