OPINIÓ
Opinió 12/06/2020

Blandiblú

4 min

EscriptoraAquesta setmana, n’Elisa i n’Ariadna, de nou anys, van preguntar-me si sabia fer 'slime'. Jo vaig dir que no i, en acabar d’escoltar la seva descripció, vaig adonar-me que aquella textura que detallaven s’assemblava molt a la substància verda que protagonitza, juntament amb el finat Robin Williams, una pel·lícula de l’any 1997 que m’agradava de petita.

“Ah, voleu dir el flubber!”, vaig exclamar, contenta de saber a què es referien. Però elles es van mirar, em van mirar a mi i, tot seguit, amb unes cares sempre expressives, a mig camí entre la llàstima i la compassió, em van respondre, molt educadament: “Què?”. Al cap d’unes hores, vaig comentar aquesta conversa amb un adult més gran que jo i, quan vaig buscar la seva empatia en parlar del flubber i de com de vella m’havia sentit amb les nenes, ell va dir: “Ah, ja, el blandiblú”. Llavors vaig rejovenir de cop i, mig burleta, vaig gaudir del “Què?” que em va sortir a mi de l’ànima.

El cas, però, és que, un cop jo els vaig haver relatat a elles de què anava aquella pel·lícula d’una gelatina verdosa –vaig esquivar just a temps el concepte de VHS, que és el format en què la tenia jo–, elles van fer que sí amb el cap, fent veure que em creien, i acte seguit em van explicar les instruccions que calia seguir per fabricar slime. Aquella barreja de cola blanca, bicarbonat i líquid de lentilles em va fer aixecar una cella, però després van procedir a preparar-la davant jo, afegint a la mescla pintura i purpurines i remenant-la molt fins que al final, efectivament, van obtenir una versió sofisticada de la mascota llefiscosa de Robin Williams.

Allò que més em va fascinar, però, és la pedagogia amb què aquelles dues nenes van explicar-me el procés de fabricació del seu producte estrella, narrant cada acció amb una parsimònia hipnòtica i, sobretot, fent gala de la paciència que devien pensar que requeria algú que d’entrada havia ignorat el concepte slime i que, en canvi, balbucejava una paraula grotesca, flubber, només superada per l’altra versió postfranquista amb nom de personatge almodovarià.

Tot plegat em va fer pensar en el plaer que senten tots els infants quan expliquen a un adult alguna cosa que han après. Em sembla entendridor l’orgull de petit mestre que irradia una criatura quan té al davant un adult –la mare, un germà, un oncle, una padrina– que l’escolta atentament perquè sap que, escoltant-lo amb la ment i les orelles molt obertes, tornarà una mica més savi. Els adults, evidentment, volem contribuir que s’allargui i interioritzi bé aquesta sensació tan enriquidora que experimenten els nens i les nenes quan s’adonen que han adquirit un nou coneixement i que, a sobre, el poden transmetre a algú que té interès a incorporar-lo. Per això ens mostrem interessats, encuriosits; disposats a fingir, si cal, un desconeixement que potser només és parcial; conscients que tota la gràcia es perdria si deixéssim de parar atenció, si confesséssim que ja sabem de què va allò que ens expliquen, si els corregíssim la proporció del líquid de les lentilles o del bicarbonat sota el discurs de “fes-me cas a mi, que soc més gran i sé més coses”.

Per alguna raó, però, se’ns activa un fort mecanisme d’empatia i generositat, en moments així, fins i tot si poc abans ens hem sentit humiliats perquè aquelles criatures meravelloses no sabien què era el flubber o el blandiblú. I em demano per què, en canvi, al cap de cinc o sis anys, quan aquestes personetes tornen una mica més grans i s’apropen irremeiablement a la pubertat i a l’adolescència, o a la primera dècada de l’edat adulta, els grans canvien sobtadament d’actitud i, just en el moment en què els joves més necessiten sentir que es reafirmen en la seva originalitat –només ells saben, coneixen, experimenten, pensen, senten i viuen allò que coneixen, experimenten, pensen, senten i viuen–, els adults es tornen arrogants, condescendents, paternalistes, i acaben banalitzant o reduint a la seva pròpia vivència anterior allò que el jove que tenen davant vol reivindicar com seu, només seu, amb el desig que una persona gran i humil se l’escolti amb la predisposició que demostrava quan aquest jove era petit.

És possible que, si l’adult tractés l’adolescent o el jove amb la mateixa generositat que anys enrere –fingint, si cal, que no s’ensuma com acabarà aquella història, aquell amor o aquella elecció de carrera universitària; o que ignora què convé més, o què caldria fer tot seguit, o quina és la quantitat de bicarbonat i de líquid de lentilles–, potser, llavors, el jove que abans era nen i que encara ho és una mica se sentiria més lliure, més savi, amb més eines per créixer i, sobretot, més comprès per l’adult que, de manera més o menys genuïna, li transmet una dosi justa d’ignorància envers les instruccions que haurien de regir una vida que potser és la del seu fill o nebot o germà o net, però que, definitivament, ja no és la seva.

stats