Biden com a símptoma

Al Congrés dels Estats Units s’està donant forma a un acord per destinar entre 1 i 2 bilions de dòlars a la recuperació de l’economia i a lluitar contra la pobresa. No està sent fàcil, s’ha discutit durant setmanes i Biden està aconseguint finalment que el paquet trobi suport també entre els senadors republicans. El president nord-americà lidera un pla de reactivació que comprèn vuit mesures molt avançades, entre les quals: diners que rebrà directament la gent més pobra i per combatre la pobresa infantil, diners per a les escoles i les universitats, per a lloguers i hipoteques, per a la producció de vacunes contra la pandèmia, etc. Un pla que era impensable fa un any, sota l’administració Trump, i que es completa també amb una acció política internacional oposada a l’anterior i basada en la multilateralitat i l’èmfasi en aturar els desastres produïts pel canvi climàtic. En pocs mesos, la política dels Estats Units ha estat girada com un mitjó; el conjunt de decisions que s’estan prenent permet pensar que s’està produint un gir en l’orientació de la Casa Blanca.

És aviat, certament, per afirmar-ho d’una manera rotunda, però els senyals hi són, innegablement. Estem tan poc avesats que els presidents dels Estats Units ens sorprenguin per les bones notícies! Recordo, per exemple, les esperances que va despertar Obama i com en aquell moment tots els canvis semblaven possibles; doncs bé, malgrat el seu innegable carisma, el president Obama no va poder modificar gaires coses, i el final del seu mandat va desembocar en l’era Trump, clarament fruit del malestar de molta gent que cada dia vivia pitjor. Per què mesures que Obama no va poder prendre sembla que ara Biden les pot fer realitat?

Des del meu punt de vista -i pot ser que es tracti de les ganes que sigui així- no és tant la personalitat del president com un canvi d’orientació en les prioritats de la societat, que durant anys ha seguit la mateixa direcció. Després d’una etapa globalment progressista en el món occidental, la que es va obrir en acabar la Segona Guerra Mundial, en va venir un altra, iniciada als anys vuitanta -Reagan i Thatcher, ¿ho recordeu?- de neoliberalisme, amb la consigna “No hi ha societat, només individus”, i per tant cadascú s’ha d’espavilar i guanyar tant com pugui. I fem callar els febles. Sense miraments, “sense complexos”, que deia el sinistre president Aznar. Tal dit, tal fet. Es van vendre les empreses públiques, en particular les de serveis públics essencials, que s’han convertit en grans negocis per a una minoria, grans negocis que paguem entre tots. Es va començar a desmantellar l’estat del benestar. Es van crear les grans corporacions multinacionals, i es va afavorir que poguessin imposar les seves condicions als estats, que s’instal·lessin en paradisos fiscals, que dictessin les seves normes. Es va impulsar una mundialització dels negocis que suposa que són benvingudes les roses de Kènia però no la seva gent. I així successivament.

Els efectes de tot plegat han sigut devastadors arreu, i també als EUA. Concentració de la riquesa en poques mans i creixement de les desigualtats. En els darrers 25 anys, la distància entre rics i pobres s’ha duplicat en aquell país: fa 25 anys, el 20% més ric percebia el 43% dels ingressos; l’any 2019, abans de la pandèmia, el 5% més ric acumulava el 52% del total dels ingressos. La classe mitjana va passar del 61% de la població l’any 1971 al 51% l’any 2019.

La desesperació fa créixer el populisme, ho sabem, i l’etapa Trump va desembocar en els fets del 6 de gener d’enguany. Clarament, un límit. Si es continua per aquest camí arribem a una societat de tothom contra tothom, amb violència extrema. Hi ha gent a qui no li importa, òbviament, mentre el seu negoci segueixi. Però, de cop, sembla que algú s’ha adonat del desastre que s’acosta. Biden, aquest home de qui no esperàvem gran cosa, es troba probablement en una altra conjuntura, en la qual pot donar un tomb a la direcció política nord-americana. I ha començat a fer-ho, per sort.

De moment, és només un símptoma, potser encara feble, però esperançador. La saviesa antiga deia que no hi ha mal que duri cent anys. L’anàlisi històrica i sociològica mostra que els pobles no es desenvolupen en línia recta, sinó en espiral, que a l’escala temporal de les nostres vides s’assembla sobretot a una ziga-zaga. I quaranta anys és un període de temps que sovint marca canvis. Potser aquest començament de viratge als Estats Units pot iniciar un abandó de les polítiques neoliberals també a Europa i una represa de l’estat del benestar; la Unió Europea ja n’ha donat algun signe, com per exemple el nou programa de resiliència i desenvolupament (Next Generation), que es basa en la col·laboració público-privada.

Esperem que tot plegat sigui, efectivament, el símptoma d’una nova orientació política que pugui convertir-se en prevalent al món, de desaparició de la temptació feixista i de desenvolupament de polítiques igualitàries i ecologistes. Les necessitem amb molta urgència, gairebé per a la supervivència.