N’hem de parlar.
Hi pensava arran de les mobilitzacions dels 'Fridays for Future', que duen estudiants de tot el món a unir-se al clam en favor del planeta. Felicitacions. Emociona i il·lusiona saber que són les generacions més joves les que demostren una major preocupació per les qüestions mediambientals i les que es manifesten més críticament contra la passivitat dels estats i dels agents econòmics davant l’anunciada catàstrofe global. Fins i tots entre els joves nord-americans d’ideologia republicana, la preocupació pel canvi climàtic i la conscienciació sobre les seves causes no naturals és estadísticament molt superior a la de les generacions anteriors. No tot està perdut... però quasi.
Resulta revelador que la icona del moviment sigui Greta Thunberg, la jove de 16 anys enfurrunyada amb els adults i amb el poder, omnipresent a les xarxes, i amb poca tolerància per la dilació. Són els signes del temps.
I, tanmateix, seria injust no reconèixer la singularitat d’aquesta mobilització, que la fa diferent de les queixes habituals –explosions de mal humor que responsabilitzen sempre els altres– i que apunta a un compromís format, personal i responsable.
Per això n’hem de parlar. Perquè sou en el camí i en la direcció correcta i heu encertat en la prioritat, però seria un terrible error centrar-ho tot, per enèsima vegada, en l’antipolítica: els polítics això, els polítics allò... I ens n’anàssim a casa tranquils i feliços i amb la conhortadora idea que nosaltres sí que hem fet alguna cosa rellevant i útil... com compartir la foto d’una pancarta original o posar 'likes' a un 'meme' enginyós. No és que estigui malament, però diria que no bastarà.
Segurament farà falta aprendre a viure d’una altra manera. Decréixer, desaprendre, minvar, desconstruir, prescindir, evitar, estalviar, estojar... i fer –no una, sinó moltes– passes enrere. Ho diu Jorge Reichmann: “El síntoma se llama calentamiento climático, pero la enfermedad se llama capitalismo”. O sigui, que no bastarà la metabolització consumista del discurs ecologista, ni el màrqueting verdós. Haurem de reciclar i reutilitzar però, sobretot, REDUIR.
I justament ho haureu de fer vosaltres, que ja no sabeu què és dur un mocador de tela a la butxaca, o dutxar-se només un pic a la setmana. Vosaltres, que ja no enteneu que la roba era material inventariable –“el vestidet color de cel”, “l’abriguet de primavera”, “la marinera de mudar”...– que durava dècades i s’havia de cuidar i reparar. Que no heu dormit amb bossa d’aigua calenta ni heu comprat a granel. Que no heu vist el carrer de Sant Miquel sense franquícies ni la tele d’un sol canal. Res a retreure, però n’haurem de parlar.
Sobretot haurem de reconstruir el sentit de la paraula “austeritat”, un terme que les esquerres abominen, perquè la dreta el va esgrimir obscenament per perpetrar les terribles retallades socials que segellaren l’estafa de la crisi. I, tanmateix, “austeritat” significa sobrietat, contenció, mesura... l’única forma de sostenibilitat.
Fa més de 40 anys, molt abans que nasquéssiu, Enrico Berlinguer (1922-1984), secretari general del Partit Comunista Italià, va fer un discurs extraordinàriament lúcid: “L’austeritat és el mitjà d’impugnar d’arrel i assentar les bases per a la superació d’un sistema que ha entrat en una crisi estructural i de fons, no conjuntural, i que té com a característiques distintives la dilapidació, la tudadissa, i l’exaltació dels particularismes i dels individualismes més exacerbats i del consumisme més desenfrenat. Austeritat significa rigor, eficiència, responsabilitat i també justícia. (...) En les condicions actuals és inimaginable lluitar realment i amb eficàcia per una societat superior sense partir de la necessitat imprescindible de l’austeritat”.
Teniu raó. Les lleis polítiques i les lleis econòmiques no són sagrades, les podem canviar. Però per fer-ho haurem de canviar també de conducta, de valors, de costums... I haurem de renunciar a moltes comoditats i privilegis. Cap problema, però convé que en parlem.
