Benvinguda, senyora Prohens

Ha estat una gran setmana per a Marga Prohens que, a la fi, ha estat cridada a substituir Biel Company i, per tant, catapultada a presidir el Partit Popular a les Balears.

És de suposar que una cosa així es viu com un ascens, tot i que hi ha perfils polítics que només consideren de Primera Divisió la política que es fa a Madrid i, de vegades, no acaben d’encaixar bé determinades operacions locals que els obliguen a tornar a casa a contracor. Si aquest fos el cas, no passeu pena, no ho arribareu a saber perquè, pietosament, tots els implicats ho negaran amb l’argumentari habitual: sempre a disposició del partit, on pugui ser més útil, el privilegi de servir les Balears... S’ha de reconèixer que la disciplinada retòrica de la dreta de vegades fa una mica d‘enveja.

Encara que el relleu no es produirà fins al juliol i que les eleccions no són fins d’aquí dos anys, val més anar per feina i per això l’aparell local va organitzar a la candidata una setmana mogudeta amb tots els extres de les grans ocasions: foto a l’escala de la Seu amb música de Coldplay, figurants aguantant cartellets blaus, roda d’entrevistes a diferents mitjans i sobredosi d’ocurrències “genoveses”, d’aquestes que Casado dissemina a totes hores amb tan poca gràcia.

L’entorn ha saludat amb entusiasme la notícia, que consideren un “revulsiu”, a l’estil de l’efecte que cerquen els clubs de futbol quan canvien d’entrenador, especialment si l’anterior no ha cobert les expectatives. Parlen del començament d’un “nou cicle”, afirmen que estan “en la direcció correcta”, asseguren que els governs progressistes han entrat en temps de descompte i anuncien que, a la fi, el Govern tendrà oposició. No se sap molt bé què havien estat fent fins ara.

Com que la precandidata popular haurà de combinar les seves obligacions madrilenyes amb les noves responsabilitats balears, no li quedarà més remei que fer hora per llegua, si no vol perdre l’ocasió de “puntuar”. Per això, és comprensible que de vegades resulti una mica expeditiva en les seves intervencions. Si ha d’organitzar la parròquia, marcar territori i fixar el discurs oficial a cavall del pont aeri, l’estratègia del ‘plis-plas’ és obligada.

A partir d’ara, i com a mínim durant els dos anys que venen, ens haurem d’acostumar a veure sovint el seu rictus sobreexcitat –o ‘contentíííííssima’ o ‘indignadíííííssima’–, amb el qual acompanyarà les seves ‘freqüentííííííssimes’ aparicions. Amb això hem tengut mala sort. No hi ha res que faci més peresa que un líder polític motivat i hiperactiu. Resulten esgotadors. Això sí, solen durar poc.

Pel que hem vist fins ara, sembla que també ens haurem d’acostumar a ser pacients amb la gran distància que separarà les grans declaracions d’intencions i els fets contrastables. Basta veure com la nova estrella del PP assegurava en una entrevista que ella no venia a cercar confrontació. És clar que no, dona, mai de la vida. Això sí, la rutilant candidata havia convocat els periodistes a les portes del Hat Bar, cosa que li degué semblar una gran metàfora de la política constructiva que havia anunciat. Suposam que, el dia que s’aixequi guerrera, convocarà la premsa directament en un ring de fang.

Un cop aclarit a totes les entrevistes que el seu objectiu és “resoldre els problemes dels ciutadans”, sol oblidar automàticament els “problemes dels ciutadans” –que no tornen a ser esmentats– i continua parlant obsessivament contra la seva Nèmesi particular, la presidenta Armengol i els seus adlàters, a qui anomena “francinos”. La gracieta confirma una inquietant sospita: és obvi que els assessors de la senyora Prohens i els de Pablo Casado han seguit el mateix curs de comunicació política –“Metáforas y ocurrencias en la política contemporánea”. Paciència, molta paciència.

L’altre leitmotiv dels rituals iniciàtics de Marga Prohens al llarg de la setmana ha estat repetir una i altra vegada que això no és Madrid i que ella no és Ayuso. Una obvietat innecessària, si no fos per les seves constants alabances de la gestió autonòmica madrilenya i les inevitables referències a la llibertat, entesa més a l’estil de Miguel Bosé (Mi libertad, 1977), que al de Miguel Hernández (Para la libertad, 1938).

La senyora Prohens també explica a totes les entrevistes que el seu full de ruta és una espècie de “Make PP Great Again” –amb permís de la senyora Cospedal y acompañantes, clar–, i que el seu partit, òbviament, és “modern i de centre”. Sí, molt modern i molt de centre. Això mateix pensàvem quan la sentíem parlant dels indults del Procés i anunciant la seva participació en la manifestació de la plaça de Colón el pròxim dia 13 de juny.

I tot a la mateixa entrevista, perquè quan es té la sort de tenir una llengüeta tan lleugera i esmoladeta com la de la senyora Prohens, la decència no ha de ser un obstacle.