Hi ha setmanes que m’agradaria tenir les facultats d’Irene Montero i Pablo Iglesias per poder espolsar-me les puces de sobre i convocar-vos a una consulta amb la qual trieu de quin tema us agradaria que parlàssim avui. Perquè, aimats lectors, al món de les contres, com a la vida, o hi ha mil temes o no n’hi ha cap. Som paroxistes per definició i, en aquesta columna que just suara llegiu, m’he vist obligat a haver de seleccionar, i aquest tràngol, per a un home #Evitacionista per definició com és el meu cas, em provoca suor freda, car la meva inseguretat antològica fa que sempre tengui la sensació d’haver-me equivocat en la tria. Una vegada, ja fa anys, vaig quedar amb un jove el nom del qual no record que em va dir que les xarxes socials –'illo tempore' encara lligàvem per #Messenger– feien que la gent, tot i haver quedat amb tu per compartir una taronjada i qui sap si un coit furtiu, sempre tengués l’esguard posat en la porta de darrere meam si compareixia qualque cosa millor. I avui estic una mica així. No sé què és el millor que podria oferir-vos.
Ara que està tan de moda emmirallar-nos en els anys 80, hi he tornat momentàniament tot recordant que quan mirava l’'Un, dos, tres' i na Mayra al final de la subhasta deia allò de “con qué regalo os quedáis”, jo ho passava fatal perquè mai sabia amb quin quedar-me. Com ara mateix. He de xerrar del #Matonisme de Carrizosa al Parlament de Catalunya i la seva obsessió amb els llaços grocs o de la sentència de Gürtel i la vergonya del país anomenat Espanya, que encara no s’ha revoltat contra una casta política que ens ha robat a cara ben alta, perquè aquest cap de setmana hi ha Champions i tots els nostres esforços els servarem per a tan magne esdeveniment? Un altre tema possible hauria pogut esser la deriva estranyíssima de Pedro Sánchez, però com que s’ha decidit per la moció de censura, ja hi haurà temps de reflexionar-hi en properes trobades. O havia de parlar-vos de ‘supremacisme’, la paraula de moda que sembla que hom acaba de descobrir al diccionari? Gran dilema.
Per cert, ja que xerrava dels anys 80, estic convençut que aleshores a tots els restaurants de Deià t’entenien si demanaves una costelletes de me o un tros de porcella rostida. És una llàstima que només enyorem d’aquella #GeneracióEGB el que ens convengui i no tornem a aquella època en la qual potser no teníem gens clara l’ortografia, però sí que hi havia ganes d’entendre la llengua pròpia del raconet de món que t’havia acollit. Tot això m’ha vengut al cap arran del denou que va patir Caterina Valriu quan volgué dinar en un restaurant prop de la serra de Tramuntana. Encara al·lucín amb tots els dois que he llegit sobre ella només perquè va tenir la convicció que no volia ser una ciutadana de segona i que tenia tot el dret del món a fer la comanda en la seva llengua. A hores d’ara, no sé quants de comentaris hi deu haver al seu mur –a partir dels dos mil i busques vaig deixar de mirar-m’ho–, però no deixa de ser sorprenent com l’han jutjada i, sobretot, com han intentat desprestigiar-la. He de confessar-vos que diumenge, quan vaig llegir el post, m’hi vaig recrear una mica, perquè no sol ser habitual que algú controli la sintaxi, però no hi vaig donar importància perquè, malauradament, era una mala passada més. No obstant això, a l’Espanya del 155 ja no pots escriure amb tota la tranquil·litat del món a les teves xarxes allò que et roti sense que surtin de davall de les pedres un exèrcit de trolls que intentin distorsionar el teu relat.
Sovint, quan passa una cosa d’aquestes, tenc la tendència a pensar que potser hom ha exagerat una mica i que ningú arriba a discutir per un problema de comunicació. Però en el cas de na Valriu, jo me la crec. La vaig tenir de professora a la facultat i tot allò que sé de Víctor Català i d’Eugeni d’Ors ha estat gràcies a ella. Mai vàrem parlar de política a les seves classes, mai la vaig veure emprenyada i mai va elevar el to de veu ni per renyar-nos quan xafardejàvem més del compte, 'ergo' per a mi, la seva conducta l’avala. I això em fa por. Aquesta vegada, no hi he donat crèdit perquè coneixia la protagonista, però quantes #Valrius hi deu haver al món que veuen que el #ThinkTank les empra com a boc expiatori i distorsiona fins a l’absurd la seva veritat? Pensau-hi cada vegada que algú us passi un vídeo o una captura de pantalla, tot i que hi hagi Champions.
