Bellver.- Tot i que el mateix dia i gairebé a la mateixa hora Gustavo Dudamel dirigia l’orquestra Filarmònica de Munic, l’Orfeó Català i el Cor de Cambra del Palau de la Música a Formentor, amb ni més ni menys que la 'Ressureccio', de Gustav Mahler, el castell de Bellver registrava un ple de gom a gom per veure, escoltar i sentir Khatia Buniatishvili per segon cop aquesta temporada. El primer va ser al dotzè concert, amb la interpretació del 'Concert núm. 2 per a piano i orquestra' de Serguei Rakhmàninov. Un èxit incontestable seguit de l’anunci que la pianista georgiana tornaria a compartir escenari amb Mielgo i la Simfònica, al castell de Bellver, interpretant el tercer concert del mateix compositor, o, el que és el mateix, un repte de màxima dificultat. Dos dies abans del concert que ens ocupa arribà un canvi en el programa: enlloc del que havien comunicat, la peça que interpretaria la solista passava a ser el 'Concert núm. 1 per a piano i orquestra', de Piotr Ilitx Txaikovski. Queda bé dir que el primer era més interessant des de tots els punts de vista, amb la dificultat interpretativa en primer lloc, que sempre m’ha semblat com si els pianistes fossin artistes de circ i la famosa frase de l'“encara més difícil”, o com si allò més senzill no pogués ser més bell que allò complicat. Però la composició de Txaikovski tampoc no té res a desitjar pel que fa a salts mortals i no pocs tirabuixons ja des de les tres primeres octaves, que anuncien la confrontació amb l’orquestra, ja sigui amb contundència, ja sigui amb 'finezza', però sempre amb elegància. Una elegància que ha fet que, tot i el rebuig inical de Rubinstein, per considerar-la “ininterpretable” i l’estrena a càrrec de Von Bülow amb enorme èxit, es converteixi en una de les composicions per a piano i orquestra més interpretades de la història. Haver-la sentida no poques vegades i segurament una peça iniciàtica per a no pocs melòmans, no li ha fet perdre ni frescor ni energia al llarg dels anys. Khatia Buniatishvili, amb l’afectació i eficàcia que la caracteritzen, en va fer una interpretació acurada, precisa, potser amb algun moment d’acceleració gairebé imperceptible, però que en qualsevol cas no va decebre el respectable, ni Mielgo, molt pendent en tot moment de les evolucions de la pianista, amb una orquestra que mai no vol quedar per sota de l’estrella de torn i ho aconsegueix. Gran nivell i, de propina, una altra peça que no per coneguda deixa de ser una excelsa combinació de gràcia i perfecció, com és el 'Clar de lluna', de Claude Debussy, que la gran protagonista va interpretar amb segell propi, marcant els silencis de tal manera que esdevenien tan fonamentals com la melodia. Per acabar, Dvorák i la 'Simfonia núm. 7'.
