La BBC admet un falsejament... 98 anys després
Barcelona19 de maig del 1924. Beatrice Harrison comença a tocar el cello des d'un jardí i, miraculosament, un rossinyol li respon amb les seves refilades. Ho està transmetent per ràdio la BBC i causa sensació. Arriben desenes de milers de cartes a l'ens públic i l'inusual duet es repetirà cada any, fins al 1942. La història forma part del folklore britànic. Però té un problema: l'ocellet cantaire no era tal, sinó una imitadora. Harrison, efectivament, havia aconseguit en el seu temps lliure dialogar amb els rossinyols, però els tècnics i l'equipament disposat al jardí la nit que es volia ensenyar allò al món devien espantar les aus i va caldre activar el pla B.
La BBC ha desvelat aquest engany, quasi un segle després de perpetrar-lo, se suposa que amb la millor de les intencions. Uns mesos enrere, el Telegraph explicava la màgica història un cop més, donant-la per bona. No va ser gens fàcil, un segle enrere, convèncer Lord Reith –el director general aleshores de la Corporació– de muntar una serenata tan singular, així que tothom va posar-se histèric quan els rossinyols van abdicar de la seva funció com a coristes.
Explico aquesta anècdota perquè després de llegir el llibre de la Mònica Planas El petó del capità Kirk, on es recullen les històries de la televisió que publica els estius, he pensat que podria ser una bonica bola extra radiofònica. Però també per reconèixer, un cop més, l'enginy britànic a l'hora de revisar irònicament la seva història, ja que emetrà un programa especial dedicat a aclarir la realitat de la llegenda. És una jugada perfecta: la BBC queda com algú rigorós incapaç de deixar un error sense explicar i, al mateix temps, crearà un contingut singular que té molts números de ser un èxit.
Acceptar i assumir els errors és una pràctica prou regular en premsa. Les fes d'errates no solen ser exhaustives, però és estrany que passin gaire dies sense una rectificació o altra, encara que siguin qüestions menors o ortogràfiques. Estaria bé que la televisió catalana, ara que ha de revisar el llibre d'estil, debatés si cal introduir mecanismes per fer aquest tipus de correccions. I, si pot ser, que no trigui 98 anys a fer-ho. O els 150 anys –la demora màxima que he trobat– que va necessitar el Patriot-News de Pennsilvània. Un editorial del 1863 menyspreava les paraules d'Abraham Lincoln en el seu cèlebre discurs de Gettysburg titllant-les de "comentaris estúpids". El 2013, quan aquelles frases estaven ja picades en pedra a la història dels Estats Units, va publicar un editorial en què admetia que el seu judici d'un segle i mig enrere havia estat pobre i errat.
Amb la distància que dona el temps, TV3 podria explotar la seva pròpia mitologia expiant moments desafinats. El títol del programa, a més, ja el tindríem, cortesia de Manel: A vegades (no) ens en sortim.
