Publicitat
Publicitat

OPINIÓ

La baula que mai no va trencar-se

Que Fidel Castro no va ser la solució, la història ho ha sentenciat; però aquesta també ha hagut de reconèixer, amb una intensitat preclara, que va ser la resposta. Que molta gent, al món, ha viscut millor gràcies a ell és indubtable. Que els cubans n’han patit les conseqüències, no seré jo qui ho negui. El meu amic Nicolai va créixer sota el regim comunista de Ceausçescu i és un mestre d’obres amb un sentit artesanal de la vida i de l’obra, és a dir, que fa les coses bé pel simple fet de fer-les bé; el dissabte passat, quan el vaig veure, el primer que em va dir va ser que amb Fidel havia mort “un comunista bo”. Possiblement era el millor homenatge que se li pot fer al comandant de la revolució cubana.

Quan dic que molta gent ha viscut millor gràcies a la revolució cubana, no em referesc a la feina feta pels metges i els mestres cubans que han recorregut el món ajudant la gent de països deixats de la mà dels déus del poder, que també és veritat. Em referesc, més aviat, al fet que Cuba, a més, exportava de manera genuïna la revolució, tot i que la seva es pot dir que va ser la darrera que s’ha dut a terme, en el sentit romàntic del terme, que neix amb la revolució francesa de 1789. Això li conferia una aurèola especial, encara que el seu principal mèrit ha estat la pervivència.

Sobreviure a un bloqueig imposat pel cap de l’imperi i situat a no més de 150 quilòmetres de distància, i resistir tota mena d’embats, té mèrit. Durant tot aquest temps ha inspirat la lluita de nombrosos moviments populars que mantenien l’esperança i la creença en una societat més justa, especialment al continent americà. Sabem que molts d’aquests moviments no obtingueren un resultat immediat, que les revoltes armades no continuaren triomfant; però la geografia política actual de l’Amèrica Llatina no seria la mateixa sense la resistència de molts, que inspirava la persistència de la revolució cubana. En aquest sentit ha ajudat molta gent a viure millor.

Doncs crec, efectivament, que és la seva permanència en el temps el que li dona un caràcter singular i el que la fa excepcional. Si fem un cop d’ull a allò que passava al món durant la dècada dels 50 (i durant els anys següents) del segle passat, veurem com n’era (i és), d’extraordinari, el fet. A l’Iran, l’any 1953, el president Mohammad Mossaddeq, que havia estat elegit democràticament i havia gosat nacionalitzar els pous de petroli, va ser enderrocat per un cop d’estat finançat per la CIA, que just després va imposar la dictadura del xa Reza Pahlavi. Al cap d’un any, el govern dels Estats Units, amb el patrocini de l’United Fruit Company, va alentir un nou cop militar contra el president democràtic Jacob Àrbenz per haver iniciat una tímida reforma agrària, que va acabar en la dictadura de Castillo Arenas (per cert, aquest fou guardonat posteriorment amb el títol de doctor ‘Honoris Causa’ per la Universitat de Columbia). L’any 1961, la CIA va ordenar assassinar Patrice Lumumba, líder anticolonialista i primer cap de govern de la República Democràtica del Congo independent. L’operació Brother Sam, l’any 1964, va acabar amb el primer president parlamentari del Brasil, Joao Goulart, i donà pas a una dictadura militar. L’11 de setembre de 1973, l’Administració del president nord-americà Nixon, amb el seu secretari d’Estat, Henry Kissinger al capdavant, va aconseguir derrocar el president constitucional de Xile, Salvador Allende, i encimbellar el dictador Augusto Pinochet. Aquell mateix any, Kissinger va rebre el premi Nobel de la Pau per haver retirat les tropes (vençudes) nord-americanes del Vietnam.

Pel que fa a Cuba, l’abril de 1961 es produeix la invasió frustrada de la badia de Cochinos per part d’un grup d’exiliats cubans, amb el suport logístic i el finançament de l’administració nord-americana. Quan els nord-americans preparaven una nova invasió, arribà la crisi dels míssils, amb les pretensions soviètiques d’instal·lar armament nuclear a l’illa. L’octubre de 1960, i com a resposta a les expropiacions, per part del nou govern revolucionari, de propietats de ciutadans i companyies nord-americanes a l'illa, el govern nord-americà ja havia imposat el conegut bloqueig, que arriba fins ara i que l’actual administració Obama estava suavitzant.

Sense tenir en compte totes aquestes circumstancies no es pot explicar l’evolució interna de l’illa, ni la importància de la revolució cubana en el context mundial. Mentre es mantenia, Fidel encarnava la debilitat del tot poderós imperi i la possibilitat real d’una via alternativa. Per molts, era el foc d’una il·lusió, encara que no se sabés gaire bé cap a on conduïa. Per d’altres, ha estat la punta de la llança que ha permès consolidar (per la via democràtica) una alternativa progressista en un continent tradicionalment abatut per les dictadures al servei de l’imperi. En tot cas, la seva persistència ha permès dignificar tota aquesta llarga llista dels que caigueren pel camí. Amb ells, segur que el món hauria estat molt diferent i, fins i tot, millor.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 10/12/2017

Consultar aquesta edició en PDF