Les batalles i la guerra
Estem en una batalla per la llengua, i en una guerra pel país. Totes dues incruentes, esclar. Però això no exclou la tensió, com passa en tots els països d’identitat complexa, i l’únic que podem fer és incorporar-la a la quotidianitat, fins que arribin temps millors.
La Transició (i l’autonomia) van ser un intent fracassat de síntesi. Fracassat, perquè amagava una trampa neocentralista. I després va venir un altre intent fracassat, el Procés, que va topar amb un mur, i després va obrir la porta a un teòric diàleg, de pobríssim balanç. Ara ens trobem en un impàs estèril, amb una majoria favorable a la independència (o almenys a la reforma constitucional), que domina les institucions, però que no té el poder per conquerir gradualment quotes de sobirania. Cap govern espanyol respectarà la voluntat democràtica dels catalans. Ans al contrari, utilitzarà la força per aturar-la. Sabem això des del 2017 i, per tant, mentre no tinguem una força equivalent, ens trobarem en un cul-de-sac.
Tard o d’hora el conflicte reapareixerà. L’Estat, que ho sap, va decidir que no es podia permetre un segon 1 d’Octubre i està actuant de manera preventiva, per la via del joc brut, la repressió i l’atac directe en flancs sensibles com l’idioma. Ho fa a l’empara dels somriures de Pedro Sánchez, amb l’ús pervers de la llei i amb l’ajuda d’una quinta columna que és minoritària al Parlament però que ostenta, gràcies al suport del poder judicial, més poder que el mateix Govern.
La sentència del 25% de castellà, tot i que es basa en una llei que ja no existeix, és una realitat. En situació de subordinació, aquesta mena d’entrebancs s’han de gestionar de la manera més intel·ligent possible. Per a mi, l’acord d’ERC, Junts, PSC i comuns era un intent en aquesta direcció. Feia concessions retòriques però hauria de permetre acabar amb les quotes i garantir la preeminència del català per la porta del darrere. Això no “salva” la immersió, perquè la immersió no s’ha aplicat mai del tot i, a més, ha estat inefectiva, com demostren les estadístiques. Però l’acord conjura el temor expressat per Irene Rigau (“Quan tinguin el 25%, voldran el 48%”) i aparta el PSC de l’eix del mal, format pel PP, Cs i Vox.
Després de firmar l’acord, Junts se n’ha despenjat per la pressió dels irreductibles, amplificats a Twitter. Ja tenen la seva profecia autocomplerta: ERC queda en mans dels seus antics socis del tripartit. Però en termes de llengua, i de país, és una mala notícia. I ho serà més si a ERC li tremolen les cames i es fa enrere per por dels que fan llistes de traïdors a la pàtria. Perquè, no cal dir-ho, ni Junts ni la CUP no tenen cap alternativa sobre la taula, més enllà de les apel·lacions teòriques a una desobediència que afectaria de ple els directors de centres.
Dit això, estem parlant d’una petita escaramussa dins de la gran batalla pel català. Una batalla que, per cert, estem perdent, i que no es lliura només a l’escola. És una batalla que s’ha de seguir disputant en tots els terrenys, amb tenacitat, sabent que el seu desenllaç no es pot deslligar del futur polític del país: perquè només una Catalunya sobirana -almenys, prou sobirana- tindrà les eines per defensar-se davant d’un Estat que aspira a acabar amb el que els analistes espanyols, des dels temps d’Ortega y Gasset, anomenen “l’anomalia catalana”, expressió que invoca el genocidi cultural: segons el diccionari de la RAE, anomalía vol dir “desviación de una regla ”, “defecto de forma ” o “malformación ”. El que ens hi juguem, doncs, és existir. I el nostre horitzó, que ens ve imposat, és la lluita.
