Una batalla per l’existència
Aquest article resultarà molt injust cap a molts castellanoparlants que s’han implicat amb el català de forma decidida i sincera, que han parlat en català als fills, que defensen -en castellà- les polítiques de normalització, que senten que la reculada de la llengua pròpia és una pèrdua, també pròpia. N’hi ha molts, i voldria donar-los-en les gràcies un per un. Però hem de mirar el país en conjunt; les xifres canten. El retrocés és evident i no admet matisos ni edulcorants. No soc partidari del catastrofisme però sí de mirar la realitat cara a cara, com a adults que som. I per això celebro que el departament d’Ensenyament ens hagi obert els ulls amb unes dades que demostren que un dels pilars de la política lingüística -el model educatiu- ha resultat ser un fracàs. Per capgirar la realitat primer l’hem de diagnosticar, saber la magnitud del repte que encarem. És un repte gegantí i les possibilitats d’èxit són poques, però ens hi hem d’agafar com a un clau roent, fins que augmentin.
Tots sabem que sense el català la nació serà menys nació o no ho serà en absolut, perquè no som ni Euskadi ni Irlanda, sinó una comunitat diversa sense base ètnica, demogràficament feble, que no té altra eina de cohesió que no sigui la cultura i la llengua. Per tant, la batalla pel català és una batalla per l’existència. I això vol dir que hi hem d’apostar el que tenim i el que no tenim, i que hem de posar a prova conceptes que ens són molt cars, com el de la unitat civil i les lluites compartides, perquè, per desgràcia, en la defensa del català el gruix de la lluita l’haurem de dur a terme els catalanoparlants. Catalunya només ens té a nosaltres, va dir Lluís Companys. Aquest nosaltres està ple de cognoms castellans i d’una pila de països més, per sort; però convivim amb molta més gent que davant del català sent indiferència o hostilitat. I és bo que ho afirmem sense escandalitzar-nos: la defensa del català es farà (pacíficament, però amb fermesa) contra aquesta part de la població, i si no estem disposats a fer ús del català sempre, assumint el risc de discutir-nos cada dia amb el veí, el flequer, el telefonista, el cambrer, el notari (i encara pitjor: l’amic, el company, el cunyat), aquesta batalla estarà perduda per endavant. Ningú no la guanyarà en lloc nostre. Ciutadans va tenir un èxit notable tensionant el país a base de mentides. Potser ens toca a nosaltres tensionar-lo cantant les veritats.
I encara que aquesta mobilització nacional per la llengua fos massivament seguida, només tindríem la meitat de la feina feta. L’altra meitat depèn de les institucions, i de tots els productes de consum on l’idioma juga un paper. Fer de la llengua una eina útil, respectada i necessària. Exigir-la als servidors públics. Fer-la ràpidament accessible als nouvinguts. Aplicar la legislació vigent a l’escola. I invertir en tot allò que fa que un idioma sigui atractiu i desitjat: cultura, comunicació, entreteniment, tecnologia. Això vol més diners i més poder, i la falta d’aquestes eines, en part, explica el Procés, per això la lluita per la independència continua tenint sentit. Però mentre esperem, hi ha moltes coses a fer, i hi ha una majoria parlamentària que, si algun sentit té, és per acompanyar-nos en aquesta lluita, no fer-nos sentir com uns somiatruites solitaris que s’enfronten sense aixopluc a l’huracà de l’espanyolització i la globalització. No oblidem mai que som els de l’1 d’Octubre: el coratge no se’ns pot qüestionar. Ens cal, però, convertir-lo en una política. Una qüestió d’estat, de l’estat que encara no tenim.
Toni Soler és periodista.
