Barcelona, taller d’urbanisme

Com que no vaig poder sortir de casa per Sant Jordi, vaig tenir temps abundant per llegir el meu regal, en aquest cas el recull de textos de Manuel de Solà-Morales que Oriol Clos ha seleccionat a Miradas sobre la ciudad, publicat enguany per Acantilado. No hi ha cap dels textos que no valgui la pena; són tots exquisits. Però n’hi ha un, que es titula “Barcelona, taller de urbanismo", que voldria destacar.

Voldria recuperar l’argumentació de Solà-Morales per reivindicar que la construcció de la ciutat és un fet intel·lectual i que ens cal mirar al passat per entendre que més enllà dels habituals instruments urbanístics (normes, plans, planejaments), cal atrevir-se a tenir projecte.

L’obsessió ara és la diagnosi. Com funcionem. Tenim tantes dades a l’abast que, com en el conte de Borges, ens podríem perdre en la reproducció fidel de com vivim, què consumim o com ens movem. Descriure totes aquestes coses només per al dia d’avui, posem per cas, ens podria portar anys, i podríem dedicar-hi recursos infinits perquè és apassionant entretenir-se a descriure la complexitat. Però la pregunta que cal fer-se és si totes aquestes diagnosis comencen i acaben allà mateix o si serveixen per fer noves formes urbanes “no tant com un procés de continuïtat, sinó com un fet cultural i fins i tot, en ocasions, com una autèntica obra d’art”, citant Solà-Morales.

Roma o Atenes són ciutats amables, i monumentals alhora. D’altres ciutats ens fan sentir a gust pel seu paisatge, per les seves cobertes vistes des dels turons o les cúpules de les esglésies. I d’altres ciutats ens fan enveja pels seus jardins immensos i que semblen infinits. Els paisatges de les ciutats històriques ens emocionen perquè ens transmeten valors i particularitats de la gent que hi viu.

I això és el que avui reivindico; aquesta voluntat conscient d’articular una proposta contemporània, capaç de mobilitzar arquitectes i promotors per donar un impuls cultural al fet urbà. Em poso a la pell de l’actual arquitecte en cap de Barcelona i deu estar saturat de papers, e-mails, normatives, sessions plenàries i contingències que el deuen tenir perversament ocupat en les urgències. Però les grans ciutats (que poden ser tan petites com Barcelona) necessiten, col·lectivament, persones alliberades de la gestió per poder distingir quines són les qüestions importants.

La construcció de la ciutat no és una qüestió normativa, ni d’aplicar unes equacions per justificar paràmetres econòmics, ni és una traducció literal de les dèries o les tendències publicitàries. La ciutat no és un laboratori estèril que es pugui parametritzar completament sota la falsa promesa del big data; ni pot gestionar-se com un negoci -en aquest cas la indústria de la construcció, que només és una petita part del conjunt-. Si reconeixem una forma o lògica pròpia d’un barri o som capaços de llegir un ordre (que pot no ser aparent) als carrers de la ciutat, llavors és que hi ha hagut una proposta conscient, que és cultural perquè és col·lectiva i va més enllà dels límits de cada propietat. Cal valentia per assenyalar el que és important. I important no vol dir car, ni gros, ni disruptiu, ni alineat amb les modes d’altres ciutats. Què és important per a les persones que avui, després de la pandèmia, habiten Barcelona? I com es poden mobilitzar la creativitat, l’ofici i els recursos per fer-ho?

Avui, una parella amb dos nens amb ingressos mitjans ha de gastar molt més en un apartament mig en qualsevol barri perifèric que el que van haver de gastar els seus pares fa 30 anys. Revertir això és un repte important que requereix sacsejar-ho tot: la velocitat de tramitació, els plans per poder fer cases grans i amb moltes vistes, els usos dels terrenys que estan buits, els números perquè el sector privat s’hi impliqui de veritat, els concursos perquè hi hagi temps per fer propostes decents, els processos d’acollida, trencar l”efecte barri” dels polígons aïllats, la gestió de les escales i ascensors, la sensibilitat per tractar millor la gent gran, la mida de les finestres perquè tothom pugui gaudir d'una bona dosi de sol i de vent...

Aquest és el canvi cultural que donaria sentit a la figura de l’arquitecte en cap. Humanitzar la ciutat també és comprendre que les persones no ho podem tot i que cal ajustar les expectatives a les possibilitats de temps i capacitats vitals per no ofegar-nos en l’esterilitat d’alguns processos. Però tampoc no es pot eludir aquesta responsabilitat.

Maria Sisternas és arquitecta i consultora