08/11/2021

Barcelona necessita noves places

4 min

Quan viatjo a una ciutat nova no puc evitar pensar que m’hi quedaria. M’agrada perdre’m pels carrers, observar la gent i intentar posar-me a la seva pell: matins d’acompanyar criatures a l’escola, vespres d’encàrrecs abans de les banyeres, serveis municipals engranats, hospitals fent cures, terrasses plenes de gent que gaudeix de la companyia i, eventualment, de la gastronomia. És universal això d’intentar despistar les rutines, però sempre sembla que els estrangers se’n surten millor.

Els viatges són grans aliats dels arquitectes, és un element de projecte amb el qual abans no es comptava i que, en canvi, ara permet utilitzar el comodí del viatger: “A Berlín ho van fer i ara té un èxit bestial”. Viatjar a qualsevol altra ciutat fa revisar la pròpia i tornar a casa amb més ganes que hi passin coses.

Després d’uns dies a Copenhaguen, he tornat capficada amb una idea: que a Catalunya ja no es dissenyen places; es publiquen fotos de blocs, segones residències, equipaments i algun carrer estrident, però de places no se’n fan de noves. I me n’he adonat caminant pels barris nous i densos de la capital danesa. Copenhaguen és plena d’edificis construïts sobre trames antigues, reciclant magatzems buits i aixecant nous pisos sense consumir ni un metre quadrat d’espai verd. Tot el que es construeix és sobre vells terrenys portuaris, industrials o ferroviaris, però es fa amb l’art de construir barris que sembla que faci anys que existeixen; dissenyant places de mida justa. A Copenhaguen es dona una importància cabdal a la qualitat d’aquests espais públics. No és només una qüestió de prosperitat, perquè hi ha altres ciutats riques que tenen espais públics lamentables. És una manera de fer en què es pensen alhora els espais buits i els plens, les finestres i els balcons, els vestíbuls i les places.

Un exemple d’això són els banys públics de Nordhavn, construïts amb una senzilla grada que baixa fins al mar i una línia de boies que delimita les piscines on es capbussen els intrèpids banyistes. És tan divertit veure la cara dels mascles musculats quan surten arrupits de l’aigua, que les grades s’omplen de gent de manera espontània. I els passejos es combinen amb una sèrie de places interiors, de la mida justa perquè hi juguin les criatures sense cotxes o hi creixin grans espais arbrats. Per això les plantes baixes s’omplen soles: fins i tot als barris de nova construcció, hi ha terrasses de bars plenes a les millors cantonades. I això és perquè algú ho ha projectat. S’ha dibuixat l’espai entre blocs, s’han estudiat les ombres i s’ha mirat que els balcons sempre obrin a les places. La seqüència de carrers, places i cantonades i els generosíssims aparcaments de bicicletes tan concorreguts fan tot de barris de gra petit, molt eficaços, plens d’urbanitat.

Més del 40% de les persones van en bicicleta per Copenhaguen i ho fan per una xarxa de carrils bici segregats, que són d’asfalt, del mateix color que les voreres i es distingeixen només per la textura. M’ha sorprès constatar que, malgrat el tòpic de la vida al carrer de les ciutats mediterrànies, a Copenhaguen els carrers bullen i el que s’hi construeix de nou té una densitat molt més alta que el que jo m’imaginava, amb una qualitat arquitectònica molt digna. A Dinamarca hi ha processos participatius des de fa dècades i tothom té una sensibilitat exquisida per l’entorn, el patrimoni i la vida urbana. Els jardins, els grans finestrals quadrats de totes les cases, sovint ampliades amb hivernacles o galeries, són una prova que els residents se senten responsables de la imatge del carrer. El resultat és una ciutat magnífica, que fa una certa enveja perquè es renova a un ritme molt àgil sense perdre el respecte pel patrimoni.

Dels parcs, els carrers i les places en diem espai públic, però no és el mateix un gran parc arbrat com la Ciutadella o Montjuïc, on la gent vol evadir-se de la vida densa, que una plaça. Gràcia és un barri residencial que es va construir al voltant de les places i on, a diferència dels grans parcs urbans, s’hi va a trobar-se amb altra gent i a sentir la vitalitat dels comerços, dels mercats o de les llibreries i espais culturals.

L’any 2026 se celebrarà la Capitalitat Mundial de l’Arquitectura de la Unesco a Barcelona i faria molta vergonya que servís només com a propaganda de les iniciatives municipals habituals. Sovint sentim que Barcelona és una ciutat acabada, però encara hi ha barris sencers que poden aportar urbanitat i en canvi passen completament desapercebuts. Per exemple, el nou barri entre el carrer Santander i la rambla Prim (el Sector Prim) té espai per construir-hi més de tres mil habitatges, la meitat dels quals amb algun règim de protecció. Tant de bo, més enllà de paràmetres i regulacions, poguéssim començar a concretar com seran les seves places, carrers i cantonades, que poden ser un regal per a la ciutat.

Maria Sisternas Tusell és arquitecta i consultora.

stats