Barcelona i Madrid després de Franco

Com serien Barcelona i Madrid si el cop d’estat de Franco no hagués prosperat? He trobat un Quaderns dels antics (número 171, any 1986), dedicat a les estructures (els esquelets que suporten el pes dels edificis), i no em trec del cap aquesta pregunta des que he llegit la magnífica entrevista de Josep Lluís Mateo, Martha Thorne i Manuel Gausa a l’arquitecte Félix Candela. Amb la dictadura, se’n van anar els audaços, els més pencaires i els més emprenedors. “Un constructor es casi siempre un ser pragmático y, al mismo tiempo, aventurero, una especie de nómada con inevitables peripecias vitales, aunque en mi caso éstas no fueran siempre premeditadas”. Nascut a Madrid, Candela va ser capità d’enginyers amb l’exèrcit popular republicà, i des de Perpinyà es va exiliar a Mèxic. Com tots els vençuts, va arribar amb una mà davant i l'altra al darrere, però amb una sòlida formació en matemàtiques i física, i una encisadora obsessió per les estructures laminars de formigó, una filigrana que permet construir amb àrids i ciment estructures que semblen flors o embolcalls de magdalena amb molt poc pes i només alguns recolzaments. Vistes des del cel, les seves obres semblen fetes de paper plegat, com joguines de papiroflèxia o para-sols sofisticats. Va fer de tot i més, i la seva empresa Cubiertas Ala va treballar per a moltíssims arquitectes calculant el gir parabòlic de les línies rectes perquè acabessin formant arcades còniques que semblen fulles, bombolles o ales voladores i que són precioses sense pretendre-ho. La seva bellesa és l’audàcia d’utilitzar un material petri com si fos metàl·lic. Candela internacionalitza l’arquitectura mexicana des de Coyoacán, Mèxic DF, Xochimilco, i més tard les universitats dels Estats Units. 

Altres arquitectes avançats al seu temps, com Josep Torres i Clavé, van morir a la guerra. El seu company del GATCPAC, Josep Lluís Sert, va fer carrera pròpia als Estats Units, on va arribar a fundar l’escola de disseny urbà de Harvard, mentre aquí el règim construïa un polígon amb la forma del mapa d’Espanya, a Ciutat Badia, per demostrar que la imatge del poder estava per sobre de qualsevol necessitat mundana dels seus súbdits. Personalitats com Josep Puig i Cadafalch o Bartomeu Agustí Vergés no van arribar a veure la fi de la dictadura i van ser fortament represaliats. Molts dels arquitectes més brillants dels anys trenta són encara força desconeguts, perquè després de la guerra ho van tenir molt cru per poder tornar a exercir: Emili Blanch, Joan Roca i Pinet, Secundino Zuazo, Rafael Bergamín, Fernando García Mercadal, Fernando Chueca Goitia, Arturo Sáenz de la Calzada, Carlos Arniches i Luis Arana Goiri, Juan Capdevila Elías... i tants d’altres que construïen com pensaven, i no van poder amagar la seva vocació de servei o el compromís amb l’habitatge proletari i l’educació republicana. I no vull deixar-me Matilde Ucelay de Ruiz Castillo, la primera dona arquitecta d’Espanya i inhabilitada i depurada pel règim, que la devia considerar una combinació explosiva de llibertat de pensament i autonomia professional en una professió que només podien exercir els homes.

Les històries personals darrere de cadascuna d’aquestes biografies són molt dures, perquè la dictadura va ser molt llarga i feia molta por. Però, col·lectivament, la gravetat d’aquestes depuracions professionals també transcendeix a les ciutats, que van fer una recessió brutal. Va tornar la carrincloneria i el paternalisme, l’ordre aparent i l’arquitectura feixista. Els habitatges amb cuines grans perquè les dones hi servissin els marits; les escoles segregades i jeràrquiques, per fomentar una educació basada en la repetició castigant els que gosaven qüestionar; les façanes de maó perquè el formigó era potencialment revolucionari (quan no hi ha material més inert!); les esglésies i capelles a cada cantonada, per anar a missa cada dia. Hi ha barris sencers a Barcelona que encara tenen la imatge d’una manera molt determinada de projectar per exercir el control social, com Sant Martí de Provençals. O el barri de Sant Narcís, a Girona, o els blocs de Camps Blancs, a Sant Boi de Llobregat. I tants altres...

La dictadura de Franco va crear un llenguatge propi a les ciutats que, de manera molt estudiada, perseguia els professionals amb idees pròpies, sobretot aquells que havien excel·lit en la seva obra. I el resultat va ser nefast, perquè la dictadura va coincidir amb l’època de la gran urbanització d’Espanya. Una herència segregadora, que perpetuava les desigualtats i creava fronteres volgudes entre barris tant a Barcelona com a Madrid. Però en l’amnèsia general que caracteritza Espanya, ningú no sembla interessat a reconèixer el que es va perdre amb l’imperi de Franco. Aquí seguim, amb un cos normatiu urbanístic majoritàriament hereu d’aquella època, i sense atrevir-nos a reconèixer el llegat subversiu dels que es van haver d’exiliar.