Barcelona i la decadència

3 min
Barcelona i la decadència

Fa dècades que els apòstols tradicionals de la decadència de Barcelona anuncien la proximitat de l’apocalipsi. Fins ara els Nostradamus encarnats en novel·lista d’èxit amb intens complex de superioritat lingüística no se n’han sortit en la invocació del Titanic, ni la ciutat ha deixat de ser -encara- oberta i atractiva per al talent internacional. Abans han naufragat les seves aventures polítiques amb Ciutadans que no pas s’han arribat a complir els mals auguris i les expectatives de veure la ciutat provincianitzada. No, ni Barcelona és avui una ciutat provinciana, ni el sobiranisme amenaça les ambicions de la Ciutat Comtal. Tampoc no li està passant res que no passi a les principals ciutats europees després de l’hecatombe que ha significat la llarga pandèmia.

Barcelona encara és una ciutat dinàmica i atractiva, però és moment de preguntar-se si té un pla de futur ambiciós a l’altura del seu passat.

¿A punt per al futur?

¿Està ben gestionada per competir en un món on ningú no l’està esperant ni li regalarà res?

Avui, quan tot just la cultura recupera la totalitat de l’aforament i es comencen a veure visitants estrangers, Barcelona ha de preguntar-se on vol anar i qui pot portar millor les regnes d’una ciutat que ha fet de la seva singularitat i heterodòxia el seu tresor. Una ciutat emprenedora i original amb unes condicions naturals que li donen una qualitat de vida única, però que avui ha de recuperar l’alegria.

Ara que podem començar a dir que la pandèmia va quedant enrere, és moment de revisar què ha significat el confinament i quines conseqüències arrosseguem. Barcelona va tancar l’any 2020 amb una caiguda del PIB d’un 11,5%, i el primer trimestre del 2021 el descens s’ha moderat però continua en uns números vermells del 4% en termes interanuals. L’economia de la ciutat està en la línia de la patacada de l’Estat, però és molt superior a la caiguda mitjana que ha patit la Unió Europea, que ha sigut de l’1,2%. El teixit comercial i de serveis de la ciutat ha quedat tocat i, malgrat que l’atur comença a retrocedir i es comença a recuperar l’activitat de l’emprenedoria, tots els barcelonins percebem quin és l’ambient que es respira als carrers i on són aquells que dormen nit rere nit als portals de les nostres cases.

En una entrevista a l’ARA, l’alcaldessa de Barcelona atribueix a l’inici de la campanya electoral les crítiques sobre la decadència de la ciutat. Té raó, però només en part. Barcelona no s’enfonsa, avui, però seria un error actuar amb autocomplaença o a la defensiva. No tot són interessos electoralistes, ni complex de superioritat, i quan la nova generació del Cercle d’Economia adverteix que “podem quedar atrapats en una espiral d’irrellevància econòmica, de decadència lenta però inexorable”, se l’ha d’escoltar. Per sortir d’aquesta crisi cal sumar esforços i identificar projectes que vagin més enllà de les singularitats polítiques.

Tenen raó aquells que demanen pensar a mitjà i llarg termini i posar els diferents agents a negociar i treballar en grans projectes transformadors.

Interessos generals

Els interessos generals són identificables, els grans actius i els grans dèficits estan més que diagnosticats, i és responsabilitat del govern municipal impulsar els projectes i treballar en el consens que faci possible executar-los amb la resta d’administracions. Cal desencallar els temes atrapats en un bucle etern, com l’ampliació del Clínic, l’Hermitage i l’aeroport. El cas de l’ampliació de l’aeroport conté tots els símptomes de la mala política de les diverses administracions i de la deixadesa de la gestió d’Aena al Prat. Sense negociar és impossible arribar a un acord i sense escoltar les parts implicades és impossible sortir del retret mutu. Sense una política comunicativa valenta tampoc no es pot fer un debat adult, i cap de les administracions implicades -cap d’elles- se salva de la crítica. Ha de ser possible tenir les millors infraestructures amb el mínim impacte ecològic i impulsar un model econòmic que no afavoreixi el turisme de baix cost.

¿Barcelona és una ciutat vibrant, oberta, rica, que té cura dels emprenedors, que compta amb una xarxa social que eviti la fractura? ¿Té un pla de futur per aconseguir-ho amb una sortida vibrant del trauma pandèmic?

Barcelona està trista i els barcelonins volen raons per tornar a enorgullir-se de la ciutat on lluiten i construeixen dia a dia. La sortida de la crisi no serà cosa d’un alcalde o d’un altre. Serà possible amb un canvi d’actitud que passi per la cooperació de tots els partits amb tots els agents socials. No és impossible, Barcelona ho ha fet en altres moments de la seva història.

stats