Barcelona, la ciutat impossible

Com sol passar amb tants fenòmens de gestió, quan una empresa, una organització o, en aquest cas, una ciutat cau en desgràcia no és per una sola decisió, sinó per una combinació de moltes decisions, que aïllades poden ser correctes però sumades desemboquen en un desastre.

A Barcelona fa anys que s’han anat prenent tota una sèrie de decisions que han acabat per convertir la capital catalana en una ciutat impossible: primer van ser totes les restriccions d’aparcament, que van fer del carrer, un lloc que és de tots i on el normal seria poder deixar el teu vehicle, un espai de pagament. Ara ho veiem normal perquè ens hi hem acostumat, però si hi pensem uns minuts, és absurd: ¿té sentit pagar per deixar un vehicle a la intempèrie, sense vigilància i en un lloc que s’ha construït amb els impostos de tots? Després van ser els carrils bici, que van encongir l’espai per als vehicles de motor. L’Ajuntament va suprimir moltes terrasses de bars i restaurants, però amb el covid s’han volgut recuperar a base d’agafar espai de circulació instal·lant blocs de ciment com a separació entre els vehicles i els clients de la restauració. Ja hi ha hagut morts de motociclistes i atropellaments mortals en terrasses. La manca d’espais per a descàrrega ha portat de nou a les dobles files, que havien desaparegut. Ara tot torna a estar ple de camions en doble fila obstruint el trànsit.

La cancel·lació dels peatges, sumada a la quantitat de gent que va decidir viure fora de la ciutat arran del confinament, ha multiplicat l’entrada de vehicles a Barcelona. El col·lapse del 4 d’octubre va ser històric. És cert que plovia i hi havia vaga de Rodalies, però molta gent va necessitar fins a tres i quatre hores per entrar a Barcelona. Un cop dins de la ciutat, és impossible circular-hi. Avui, un dia normal, a mig matí, en hores teòricament de baixa intensitat, necessites el doble o el triple de temps que fa uns pocs anys per arribar a un lloc.

Potser aquesta era la intenció. Potser la idea era desincentivar l’ús de vehicles privats a Barcelona. Doncs s’ha aconseguit. Ara bé, el cost no és menor. Barcelona s’ha convertit en una ciutat impossible per a la mobilitat privada, la qual no és només un dret dels ciutadans que paguen els seus impostos municipals sinó també una funció indispensable per al comerç i el lleure.