11/11/2022

Ballaré sobre la teva tomba

4 min

El retumbar de las máquinas taladradoras horadando las losas en el interior del templo, el único sonido, junto con el de los camiones de basura...” (de la crònica d’Eva Saiz a El País, sobre l’exhumació de les restes del tinent general Gonzalo Queipo de Llano i l'auditor militar Francisco Bohórquez). Mecànica purificadora de soroll de martells hidràulics i remenar de contenidors plens de fems per acompanyar la memòria d’un canalla capaç d'arengar des de Ràdio Sevilla incitant a les atrocitats i crims més execrables [Exemple. Sobre la violació com a pràctica de guerra: “Esto es totalmente justificado porque estas comunistas y anarquistas predican el amor libre. Ahora por lo menos sabrán lo que son hombres de verdad y no milicianos maricones. No se van a librar por mucho que berreen y pataleen”]. L'udol irracional de la manada. De La Macarena l’han tret de matinada. 

Història sòrdida per vomitar, aquesta de Queipo de Llano i correligionaris, de la qual, Feijóo, només ha estat capaç d’opinar que: “La política debe centrarse en solucionar los problemes de los vivos y dejar los muertos en paz”. Seria la pau dels sepulcres blanquejats. Una pau deslocalitzada –tipus made in China– de la mateixa textura inconsistent que la llibertat d’Ayuso, prefabricades per a consum domèstic i de hooligans confessos, com ho era la dels “25 años de Paz” (1964) dissenyada per blanquejar el règim per Manuel Fraga, posterior pare i creador del PP. Tanmateix, no fa tant de temps que ministres del govern conservador encara se sentien suficientment 'alfa' per cantar “...me hice novio de la muerte” (cerimònia del trasllat del Crist de la Bona Mort, a Màlaga, Setmana Santa de l'any 2018).  Empatia amb els botxins? 

La qüestió és que, a hores d’ara, aquest fràgil Feijóo ens vol governar... si Ayuso li deixa. En un conservadorisme convuls, Feijóo representaria la versió clàssica i canònica, en línia successòria directa d’aquell Fraga, i Ayuso el postmodernisme d’una nova movida squadrista madrilenya, la via al trumpisme versió espanyola. El fake, la mentida, la falsedat, l'agitació... com a mètode: squadrisme modern. En el fons, no hi ha diferències entre les dues opcions. Per ventura tot l’enrenou provocat respongui a la lluita per al dia després. Posterior a una triple crisi: la de la corrupció i la del bipartidisme, que empenyen cap a un canvi generacional, i la de la matriu neoliberal, sense solucions a la vista (a Anglaterra l’extremisme lliberal que representava Liz Truss ha durat menys que el cant del gall). Moment dolç per a l’entramat mediàtic en mans de les grans corporacions (que, en definitiva, són part de la negació de la democràcia del lliure mercat)  i els seus gossos de presa.    

Fora de la seva zona de confort gallega, en aquest context de frivolitat mediàtica, Feijóo ha sucumbit ràpidament a la pressió. L’arenga radiofònica no descansava sota una llosa. Ha bastat un “A este paso no heredas”, de F. J. Losantos, amb aroma a decés polític fulminant, per entrar en convulsió. A  “se le trajo para que no hiciera de Casado” ha seguit un WhatsApp d’Ayuso dient que era una "barbaritat" pactar amb el govern espanyol i el Feijóo pactista ha afluixat i s’ha fos. Tradicionalment els serenos que durant les hores de fosca guardaven els carrers i portals de les cases de Madrid eren asturians o gallecs. Idò això. No resultaria gens estrany que el WhatsApp de la presidenta madrilenya anés acompanyat de la tonada dels viguesos Siniestro Total, Bailaré sobre tu tumba. Al cap i a la fi, música del país gallec. 

Afecte immediat. La relació entre Ayuso i Feijóo ha adquirit evidents aires esotèrics. Tot just les proclames, el polític gallec, en el seu periple per diferents països llatinoamericans, ha fet un fake concert de primera magnitud (volen “deslegitimar les institucions”, “revifar la Guerra Civil”, “fer l'oposició a la presó”...). Davant la possibilitat de “no heretar”, ha entrat en xoc sideral en una galàxia distòpica inversemblant, en fase conspirativa tipus Pizzagate (el fake sobre la pizzeria Comet Ping Pong, suposada seu de rituals satànics i de pedofília vinculada a membres del Partit Demòcrata que va acabar en drama). Tampoc seria abracadabrant pensar que un comando de la movida squadrista madrilenya, a manera de teràpia de xoc, el tingués confinat a l'habitació de l’hotel sotmès a tota pastilla a Riders on the Storm: “Com un gos desossat; un actor suplent... Pren-te unes llargues vacances”. 

En conjunt, és la simptomatologia pròpia d’un neoliberalisme senil. Uns populars víctimes d’una crisi darrere l'altra i saltant a la corda del gran capital, a ritme de la seva xarxa mediàtica.  Semblen voler fer una fugida cap endavant, amb els ulls posats en el retrovisor del passat, en la qual no falten la pau deslocalitzada i la unitat pàtria i els culpables habituals. En les cròniques del Irreal Madrid meravellós de Josep Melià hi habitaven tot tipus de personatges i éssers enigmàtics. Zoologia d’un 'Madrid polític' semblant a una mena de pasta de full de moltes i diverses capes, que anirien del Madrid del “no pasarán”, al botifler i cortesà;  del Madrid migrant, al dels funcionaris; del Madrid de les institucions, al de l’estat profund; del creador i productiu, al parasitari... i, entre elles, hi hauria el dels squadristes, mai desaparegut, ara orientat cap a l'estrella polar del trumpisme espanyol. Si fóssim capaços d’enviar a porgar fum  algun full d’aquesta pasta capitalina segur que tots seríem més feliços, inclosos molts conservadors. 

Ara, la pregunta del milió seria per què la irreverent Ayuso ja no fa el salt cap al cim del seu partit, sostre de vidre o espera a incinerar completament Feijóo?  El rellotge avança inexorable, podria arribar el moment en què es convertís, simplement, en una excusa fugaç. 

Celestí Alomar és geògraf

stats