Bales sobre Baldwin
Hi ha persones que hem crescut amb l’anhel que el cinema no sigui una mentida, o que només ho sigui en ocasions. Talment com li passa a Blanche Dubois a Un tramvia anomenat desig, a vegades les pel·lícules també ens han fet cridar íntimament que no volem la llum aclaparadora que ens confronta a una realitat sense misteris, sinó que volem la màgia que el cinema ens ofereix, la mentida sublimada. Els cinèfils podem interactuar amb la ficció a molts nivells emocionals: la ficció és en bona part responsable de les expectatives més nobles, dels desitjos més purs, i alhora és la culpable del revers de tot plegat: de les decepcions, del desencís, de l’enyor de la màgia.
Tanmateix, la ficció és també una manera d’experimentar algunes coses més crues i doloroses amb la protecció de la pantalla; les pel·lícules, al capdavall, ens converteixen en voyeurs legitimats a entrar en contacte amb unes experiències que no són les nostres i que, de la mateixa manera que a vegades són dolces i desitjables, d’altres nodreixen els malsons infantils i adults, els nostres temors més profunds i sòrdids. En aquestes ocasions, i contradient Blanche, la llum ben intensa és el bàlsam que necessitem per sortir de la foscor en la qual hem entrat durant l’estona que ha durat la projecció, una fosca literal i metafòrica, emfasitzada per una sala a les fosques i per una confrontació cinematogràfica amb un Mal que sabem que existeix fora de la pantalla però que només volem presenciar asseguts a la butaca.
No és gens nou, el debat sobre l’impacte de la violència en les persones, particularment les més joves, que consumeixen productes audiovisuals amarats de mort, trets, assassinats, tortura i horror. És habitual, de fet, que quan un noi entra en un institut per disparar els companys i els professors, algú busqui explicar la tragèdia fent una recerca d’hàbits de consum, comprovant els videojocs preferits, les sèries visualitzades, els vídeos guardats a l’historial del navegador. La sèrie El joc del calamar ha fet ressorgir amb força aquesta associació lleugerament simplista entre el fet que un jove miri un producte violent i que després, al pati de l’escola, reprodueixi el gest de matar, concloent que tot plegat ha de derivar necessàriament en una banalització de la violència, en un buidatge de l’impacte emocional tan insuportable que ens hauria de generar la mort, més encara la mort cruenta, el tret, el pim-pam-mort. És una mica graciós que totes les generacions acabem caient en els mateixos clixés que les generacions precedents, indignant-nos i trobant una gravetat afegida a uns codis, unes pautes i uns hàbits de joc i de consum que, ens posem com ens posem, no canvien gaire amb el pas del temps. Si el meu pare jugava a ser John Wayne per influència del western, jo vaig haver de suportar el tràmit insuportable d’haver de fingir que m’ho passava bé jugant al ¡Mato! (un nom gens violent) com a part obligatòria de les classes d’Educació Física de l’escola: una pràctica que consistia, literalment, a ferir amb una pilota el contrincant, que automàticament es desplaçava a la part de la pista reservada als morts. Jo no servia ni per fer de mort i odiava aquell joc, així que, a partir dels dotze anys, cada setmana, quatre cops al mes, em venia un mal de regla fortíssim just a l’hora de jugar a ¡Mato!. Això, però, és una altra història.
Sigui com sigui, és absurd negar la gran diferència que hi ha entre presenciar un tret a la pantalla i un tret a la vida real; entre jugar a matar i matar de debò; entre la mort real i la mort filmada amb actors que, com els anomenava el meu repadrí patern, eren 'homes de fum' als quals el foc semblava travessar a la pantalla però que després s’aixecaven i fins i tot rodaven alguna altra pel·lícula on també caurien a terra amb ferides de bala abans d’incorporar-se novament. La seva dona, la meva repadrina, pobreta, no ho duia tan bé, això de la ficció, i el meu pare em conta que, cada vegada que algú moria a la pantalla, ella exclamava, consternada, "quina feta!", com si no fos capaç de veure-hi l’artifici, en unes morts tan tràgiques i versemblants.
La prova irrefutable que, en ocasions, només volem que el cinema sigui mentida i que la violència no fa el mateix mal si hi ha o no hi ha una pantalla pel mig és la tragèdia que es va produir fa poc al rodatge de la darrera pel·lícula d’Alec Baldwin, que va acabar amb la mort de la directora de fotografia i amb el director de la cinta ferit. Més enllà del que pugui aclarir la investigació dels fets, és colpidora la força afegida amb què ens trastoca els esquemes un fet així, en què la mentida fa la traveta a la realitat, o viceversa. En aquests casos, quan el cinema deixa de ser mentida, ens sentim desprotegits i indefensos. Perquè aleshores no és un joc ni una ficció. És una mentida que s’ha espatllat quan no tocava.
Laura Gost és escriptora
