EscriptorS’estimaven més una extracció de queixal sense anestèsia que sentir a parlar de canvi de model, però el canvi de model ha acabat arribant en forma de catàstrofe. No ja l’expressió “canvi de model”: el simple fet d’assenyalar que l’excessiva dependència econòmica del turisme té també males conseqüències que les Balears ja fa temps que pateixen convertia qui ho digués en un antisistema radical, en un il·luminat que no tocava de peus a terra o en un desaprensiu que volia fer-nos tornar a les economies d’intercanvi i supervivència. Encara que qui ho digués fossin economistes de prestigi i renom: aquests tampoc no sabien de què parlaven, les úniques veus autoritzades eren les de la banca i la patronal.
Aquesta setmana Funcas, la Fundació de Caixes d’Estalvi, pronostica que durant el 2021 no es recuperarà ni la meitat del turisme que venia a les Balears abans de la pandèmia, i que, durant el 2022, aquesta recuperació tampoc no arribarà al vuitanta per cent, amb les conseqüències que això té damunt un mercat de treball basat en feines estacionals, precàries i mal pagades. Per la seva banda, el Cercle d’Economia de Menorca preveu que la recuperació econòmica de l’illa no es produeixi fins al 2023, i calcula que enguany el PIB de l’illa davallarà entre un 25% i un 28% en relació amb el 2019”. A la crònica d’Ivan Martín en aquest diari llegim que el 82% d’aquest PIB depèn actualment del sector serveis, és a dir del turisme. Per això resulta xocant quan a continuació llegim que el president del Cercle, Paco Tutzón, diu: “El més important ara mateix és que durant aquests mesos no s’hagi destruït tot el teixit industrial i productiu de l’illa”. Amb el 82% depenent del sector serveis, de quin “teixit industrial i productiu” podem parlar?
La pregunta encara és més dramàtica si la traslladam a Mallorca i a Eivissa, illes en què el sector serveis inclou una àmplia implicació del que darrerament s’anomena, amb un eufemisme deliciós “sector de l’oci nocturn”. No és tan sols que bona part de l’economia nostrada se sostengui en el diner negre, sinó que un ramal important d’aquesta negror circula pels canals del joc, la prostitució i les drogues. Per altra banda, sempre és necessari tenir present que les Balears són una de les comunitats de l’estat espanyol amb una major desigualtat, això és: amb els salaris més baixos, el mercat laboral més deteriorat (la coneguda fórmula consistent en mig any de feina i mig any d’atur) i, per contra, l’habitatge i la cistella de la compra més cars.
Ho direm una altra vegada: no es tracta de demonitzar el turisme, ni de promoure la turismofòbia. Al contrari, s’ha de començar per entendre que qualsevol model que vulguem imaginar, i qualsevol expectativa de recuperació econòmica, passen a les Balears necessàriament pel turisme. Ara bé, el que tampoc es pot fer és asseure’ns a esperar que tornin els turistes com les orenetes del poema, per diversos motius. Un, perquè aquesta manera d’entendre el turisme ens ha convertit en una destinació massificada, degradada i corrompuda. Dos, perquè aquest és el model que, quan ha vingut un problema global com la pandèmia, ens ha deixat desvalguts i a la intempèrie. I tres i principal: perquè els turistes tal com els vam conèixer, ai las, no tornaran. Ni el 2021, ni el 2022, ni el 2023, ni mai. El coronavirus ho ha trastocat tot i és d’il·lusos encara sospirar per una tornada a la situació anterior: en tots els àmbits de la societat occidental, i per descomptat també en l’economia balear. Toca (i als que lideren el sector, els primers) posar-se a treballar en un plantejament nou: i això vol dir no plorar, ni amenaçar ni exigir, sinó pensar, conversar i acordar. Algun dia havia d’arribar això, i el dia ha arribat.
