Babel abans del càstig diví
De vegades, quan no sé què fer, em poso a escoltar els discursos de Núñez Feijóo. Hi dedico tota la meva atenció i durant uns segons jugo a intentar endevinar en quina llengua parla, si en gallec o en castellà. Sé que pot semblar un entreteniment estrany, però la meva curiositat és purament lingüística: el flamant president del PP és un cas digne d’estudi, capaç de parlar l’idioma de Rosalía de Castro d’una manera tan adaptada al castellà que costa esbrinar en quin territori es troba. De vegades sé que parla gallec, o se suposa que parla gallec, perquè algú s’ha pres la molèstia de subtitular-lo. Busco en els seus missatges aquelles expressions tan genuïnes que em fascinen cada cop que viatjo a Galícia o que he llegit en algun llibre en aquesta parla, però res. Feijóo, no sé si conscientment o inconscientment, ha aconseguit desenvolupar un perfecte gallec del tot castellanitzat a l’abast de tothom. El tindria per un artífex de la convivència equilibrada i igualitària entre llengües si en els seus discursos en castellà fes el procés contrari i el galleguitzés amb expressions i paraules genuïnament galaiques, si conservés l’accent característic, si no intentés dissimular, com han fet tants polítics que aspiraven a conquerir España, la seva procedència. Suposo que l'expresident de la Junta es refereix a això quan parla de “bilingüisme cordial”: a anar erosionant la llengua minoritària fins que s’integri definitivament en la que parla la majoria. Com si l’únic camí possible per al bon veïnatge entre diferents idiomes fos revertir Babel, tornar a l’avorrida ciutat vertical monolingüe abans del suposat càstig de la pluralitat lingüística.
Aquí tenim prou experiència en les relacions entre política i llengua per saber que a la primera no li solen anar bé els professionals de la segona. Quan el debat mediàtic de gran impacte se centra en aquesta qüestió el que més abunda són les visions obtusament puristes, les absurdes contradiccions i, pitjor encara, molta hipocresia, molta impostura i la doble moral de molts líders que mentre s’omplen la boca de llengua, la van asfixiant retallant els recursos que hi haurien de destinar.
Jo, que estimo apassionadament cadascun dels idiomes que la vida m’ha portat a conèixer, que podria viure perfectament en una illa deserta si hi hagués uns quants diccionaris, jo que em meravello davant la capacitat humana gairebé infinita de crear codis únics d’una enorme complexitat i riquesa expressiva, que podria passar-me hores esbrinant l’origen i recorregut històric d’una sola paraula sabent com sé que cada llengua és un torrent viu que ens arriba amb força del passat a la qual nosaltres servim de llit perquè pugui seguir el seu curs cap al futur, sé que cap discurs simplista i excloent ni cap trampa dialèctica demostra passió o amor per les llengües. Al contrari, no hi ha forma més evident de menysprear-les que la seva instrumentalització partidista.
Per fer bones polítiques lingüístiques caldria auscultar sense prejudicis ni determinismes la vida real del nostre cos social en les seves heterogènies variacions. Si ho féssim, conceptes com la immersió se’ns farien vergonyosament obsolets. Aquí encara seguim debatent entre castellà o català com si visquéssim al segle XX i proposant fórmules matemàtiques impossibles d’aplicar a una força tan poderosa com la capacitat expressiva dels humans. Mentrestant, una part important de l’alumnat, allunyat del tot d’aquesta conversa, està creant pídgins genuïns que van en direcció contrària a la del gallec de Feijóo: sumen per enriquir, no per empobrir. N’hi ha prou de parar l’orella al pati de qualsevol institut per descobrir la vivesa que domina aquells que amb la llengua fan exactament el que els dona la gana i diuen coses com “wallah t’ho juro que m’ha 3ainat”. A veure en quin idioma s’immergeix algú que en fa servir quatre en una sola frase.
