Àvia, fes-te 'instagramer'

TV3 va estrenar dimecres al vespre Canvi de xip, un programa que posa en contacte els principals influencers catalans amb persones grans i utilitzen l’ús de la tecnologia com a excusa per interactuar. Connecta els onliners amb els old timers amb la voluntat de prodigar un missatge optimista de comunicació intergeneracional. No és una mala idea per a la televisió pública.

Les xifres d’audiència van ser més aviat deslluïdes perquè la semifinal de l’Eurocopa entre Anglaterra i Dinamarca es va emportar en massa els espectadors cap a Telecinco. Canvi de xip va quedar en un fràgil 6,6% de quota de pantalla. El programa està carregat de bones intencions. El primer programa organitzava la trobada entre el raper Lildami i la Rosa Bou, una veïna del barri de Sant Andreu de 82 anys. Sempre que la gent gran apareix tractada amb sensibilitat i respecte a la televisió desperta la tendresa de l’audiència. Els que van mantenir-se fidels fins al final del programa és impossible que no s’haguessin d’eixugar les llàgrimes al veure la il·lusió immensa i sincera que li va fer a la Rosa Bou veure els seus poemes recollits en un llibre. En una època en què les persones grans han patit tant, és oportú que la televisió pública els tingui en compte.

Però, un cop experimentada la humanitat, la condescendència més gentil i l’amabilitat del format, la història es feia llarga i repetitiva i perdia interès. Malgrat tot, Canvi de xip suscita reflexions que van més enllà de la pura dinàmica del programa.

Quan els youtubers i altres celebritats de les xarxes socials passen a la televisió de seguida s’adapten al llenguatge tradicional i adopten una docilitat i un tarannà que demostra fins a quin punt són dos àmbits i dos gèneres ben diferents malgrat que els consumim a través de la pantalla. Ni l’èxit a les xarxes és cap garantia de l’èxit televisiu ni viceversa.

El consens a l’hora de valorar la participació d’avis i àvies a la televisió, especialment si hi apareixen contents i feliços, té unes raons que van més enllà de la qualitat de la història. El mitjà actua com a succedani de la immortalitat o preservador d’ànimes. Més que gaudir de la trama o valorar l’enginy del programa, ens estova la perspectiva purament existencial. Ens reconforta veure gent gran optimista, activa i amable potser perquè fem una projecció i és com ens voldrem veure a nosaltres mateixos.

Amb tot, a Canvi de xip, la idea de posar la tecnologia pel mig és tan útil com fictícia. Ens fa riure veure els més vells abocats a l’abisme del món virtual. No sé si a ells els fa la mateixa gràcia. Hi ha aparells que els resulten invalidants i cruels o directament se’ls en foten. A la vida real, gestionar els ginys digitals dels més analògics és una llauna per a tots i, sovint, una pèrdua de temps que evita parlar d’altres coses. Al final, a la Rosa el que més il·lusió li va fer va ser un llibre imprès i no el maleït Instagram.