Autoritarismes
Enemics. De vegades sembla que estem atrapats enmig d’una confrontació entre poders verticals i poders sense nord. Es multipliquen les llistes negres de periodistes, artistes i organitzacions no governamentals acusades de ser "agents estrangers", a Hong Kong, Rússia o Hongria, i en una llarga llista de cada cop més països. La dissidència és una amenaça i es dicten lleis "per la seguretat" destinades a retallar drets i silenciar veus. Als Estats Units el Partit Republicà reescriu l’esperpent del Capitoli d’ara fa un any, fins al punt de convertir en dogma de fe les acusacions de manipulació electoral en favor de Joe Biden. L’exercici del poder està cada cop més ple de suposats enemics interns i externs.
Al Kazakhstan, el president Kassym-Jomart Tokayev ha obert una cacera de "terroristes" acusats d’orquestrar un suposat cop d’estat. La protesta als carrers contra l’encariment del cost de la vida i l’espoli d’uns clans de poder enriquits amb les reserves d’hidrocarburs del país es despatxa amb el gastat argumentari de la conxorxa. Una vegada més, Vladímir Putin mobilitza les seves tropes i adverteix que no tolerarà "revoltes" que puguin "desestabilitzar" Rússia. Perpetuar esferes d’influència en mans d’autocràcies corruptes és la primera de les febleses d’aquesta malentesa estabilitat, ja sigui a Bielorússia, a Ucraïna o abans a Geòrgia. És la mateixa connivència que gasta la Unió Europea amb els abusos, les desigualtats i les violacions de drets al sud de la Mediterrània en nom d’una pretesa seguretat. Cleptocràcies erigides en guardes de fronteres.
Desigualtats. L’autoritarisme es reforça i s’infiltra per les escletxes d’unes democràcies malmeses. Dels autòcrates als bocamolls, el sistema està en erosió, en un procés de canvi encara indefinit.
La professora del King's College Funmi Olonisakin advertia fa temps del fracàs que suposa un món on "la gent sobreviu malgrat els seus líders". Malgrat la buidor ideològica i els esperpents discursius de polítics irresponsables. No es pot governar el malestar des del menyspreu i l’explotació de les pors i les divisions socials.
La pandèmia ha disparat les desigualtats. El 10% de la població més rica del planeta concentra el 52% de les rendes i el 76% de tota la riquesa. Però, malgrat aquesta consciència de crisi sanitària global, bona part del món s’entesta a lluitar contra el covid-19 des del joc dels interessos particulars.
El cansament pandèmic passa factura. Però el debat de les llibertats i les obligacions –en la vacunació contra el coronavirus, per exemple– no es pot plantejar des del qui fot a qui. A aquestes altures, i amb la força del discurs reaccionari a França, Emmanuel Macron ja hauria de ser conscient dels costos polítics i socials que comporten els greuges i el sentiment de menysteniment que percep una part de la França perifèrica respecte a les elits de la capital.
Resistència. L’autoritarisme està en expansió. Com diu la Marina Garcés, "hi ha un autoritarisme de la productivitat, dels resultats, de la immediatesa i de la burocràcia". Les democràcies estan segrestades pels interessos d’uns quants. Però en aquests marges estrets també hi ha espai per intentar defensar uns nous límits. Ulrich Beck ja parlava del "poder dels impotents"; de la necessitat de nous compromisos polítics i socials. Aquesta confrontació de poders també està feta de resistències.
