28/09/2021

Una autonomia rhodesiana

3 min

Rhodèsia, actual Zimbàbue, va ser una colònia britànica que es va independitzar unilateralment de Londres als anys seixanta del segle XX. En aquell moment, la minoria blanca, que controlava la vida política, social i econòmica del país, i que, a més, havia establert un règim segregacionista, va prendre la decisió de separar-se de la metròpoli per tal d’evitar que el país s’entregàs a la seva majoria negra. D’aquesta manera, el 1965, els més racistes, antiafricans i ultraeuropeus d’aquelles terres passaven a controlar el nou estat independent. Ben mirat, tampoc no era res nou, colonialisme pur i dur. El despropòsit va perviure fins al 1979, capitanetjat per un sinistre personatge, Ian Smith.

Antoni Marimon va introduir aquest concepte –'autonomia rhodesiana'– per referir-se a la nostra autonomia en un article que va publicar a la premsa ara fa uns anys, i sempre ho he trobat molt encertat. No és per a menys; al cap i a la fi, quan es va aprovar el nostre Estatut el 1983, li va tocar posar-ho en marxa a Gabriel Cañellas, el líder de l’opció més espanyolista i dretana del parlament balear. Recordem que les primeres eleccions autonòmiques, que es feren aquell any, varen tenir com a resultat un empat tècnic entre el Partit Socialista Obrer Espanyol i Aliança Popular a 21 escons cadascun. El Grup Regionalista, format per Unió Mallorquina, Partit Demòcrata Liberal i Independents, hereu dels sectors regionalistes de l'extinta Unió de Centre Democràtic de Suárez, va decantar el primer govern autonòmic pel candidat popular: Cañellas.

Per a la fructificació d’aquest primer pacte de govern autonòmic, que va ser signat al despatx de Carlos March (a Madrid!), varen ser decisives les intervencions dels poders fàctics vinculats a la Mallorca conservadora. L'esmentat March (de la Banca March), Gabriel Escarrer (dels hotels Sol Melià), Francesc Albertí (president de la confedereació empresarial) i Pau Català (president de la cambra de comerç) són alguns dels prohoms que varen ajudar a forjar l'acord. Jeroni Albertí, líder d'UM en aquests anys, va declarar anys després que havia actuat sota pressió i que segurament no hauria signat el pacte en un altre context. La importància de l'acord, en les condicions en què va ser signat, és que va establir una aliança entre tot el centredreta balear que va marcar una època: el 'canyellisme'. Així, l’espanyolisme, la democràcia cristiana, el liberalisme i el regionalisme de centre, s’unien per preservar el poder. Aquesta manera d'entendre la política va forjar el marc definitori de la dreta neodemocràtica balear, i el que és més important, va establir el tauler de joc en el qual les forces polítiques de les Illes es varen veure –i s'han vist– obligades a moure’s: cleptocràcia, populisme, política al servei dels grans hotelers i l'especulació urbanística, retòrica anticentralista, exaltació folklòrica i algunes minses concessions a l'oposició, especialment en matèria lingüística i de protecció del territori… tot per preservar l’statu quo imperant.

El resultat de tot plegat, tal com afirma Mateu Morro al seu llibre Per Mallorca, textos de lluita i reflexió (1997) és que avui no hi ha al sistema una diferenciació molt clara entre 1) els interessos personals, familiars o de grup, 2) els interessos del partit i 3) la institució. Així, massa vegades es confonen les institucions autonòmiques, l’autogovern i el país. I tot això passa amb una administració que no representa per igual tots els sectors socials que la formen, no disposa de les competències necessàries ni del finançament adequat.

Així, l’existència de les institucions autònomes, a les quals de bon començament s’havia mostrat poc receptiva, ha proporcionat a la dreta illenca –política, però també econòmica i social– un terreny institucional molt eficaç per organitzar la seva influència (que no és una cosa excepcional dins la política espanyola). Al final, el gran Gabriel Alomar –aquest any es commemora el vuitantè aniversari de la seva mort– tenia certa raó quan, durant la Segona República, s’oposava al procés autonòmic illenc perquè considerava que l’autonomia estaria al servei del caciquisme conservador.

Finalment, vull acabar amb unes reflexions del politòleg Jordi Muñoz. Ell diu que la dreta espanyola va viure a partir dels anys vuitanta un “entusiasme autonomista”. Així, els sectors conservadors del país entenen l’autonomia com una eina no per resoldre el problema nacional a Espanya, sinó per gestionar-ho, fent una retòrica anticentralista buida de contingut real que, al cap i a la fi, serveix per posar fre a opcions polítiques més radicals en aquest àmbit. Tinguem-ho clar quan na Marga Prohens o Francina Armengol es facin fotos amb sobrassades, balladors i xeremiers o parlin d’un finançament just.

Joan Pau Jordà és professor

stats