Aturau-vos de matar i morir!

Vaig anhelar i publicar al seu moment que tant de bo Ucraïna, per mera supervivència, no s'hagués oposat militarment a l’execrable invasió russa.

Imaginaré novament que project el meu pensament sobre un espès DIN A4 d’un centenar de grams i d'aquesta manera aguantarà una mica millor el meu potencial desvari.

Crec que podem estar d'acord que conceptualment els pobles, territori, creences polítiques, religioses, ètnies, llengües…, aïlladament no formen 'per se' els estats. L'organització política es forma quan se sumen tots o qualque condicionant cabdal dels esmentats, i es desenvolupa fonamentalment entre els límits territorials que marquen les fronteres, sobre un escenari conegut com a pàtria.

Els marges, la majoria de vegades, s'han dibuixat amb sang. Aquí i ara, a Europa, tenim qui insisteix a banyar els pinzells i continuar desplegant la seva vena artística.

Aquesta tinta fresca, procedent de les artèries de sistemes circulatoris humans, serveix per tenyir artèries geogràfiques, modificadores dels límits estatals.

Apareixen tres verbs predominants davant tres subjectes: atacar, defensar i ajudar els qui ataquen, els qui defensen i els qui donen suport als uns o als altres.

L'objecte en lluita o trofeu en joc seria la 'pàtria col·lectiva', a més de la teòrica salvaguarda dels drets humans. Ja podem introduir el terme 'internament localitzat 'de moment': 'guerra'.

Entre els afectats directes i indirectes d'un bàndol o l’altre pot haver-hi discordança sobre l’abast de la concepció patriòtica, i que la valorin com a 'personal' en lloc de 'col·lectiva'.

Respecte de l'ajuda externa a favor dels drets humans, sembla que sempre estarà condicionada pel valor geoestratègic de l'acció. Forces invisibles dirigiran les nostres mirades cap on elles, les forces, visualitzin les profanacions que pretenen qüestionar.

Aquesta concepció personal de la pàtria la formen persones i espais. En comptes de tractar-la tenint en compte milions de persones habitants d’un territori, podem arribar a simplificar-la en un sol individu aïllat en qualsevol lloc: 'el meu redol', diria aquesta persona. També pot coincidir amb la idea global de vindicació nacional.

Hi haurà qui pensi que posar en risc la seva vida o la d'algun membre de la seva 'pàtria personal', família en sentit estricte, només està justificat per defensar-la directament. I que aquesta valoració vital està per sobre de qualsevol altra, fins i tot viure sotmesos per les armes, situació que alguns coneixem de primera mà i el NO-DO podrà il·lustrar a la resta.

Qui combrega amb aquest pensament entén que no hi ha pam de terra que valgui més que la vida o benestar dels seus éssers estimats.

Tots els grans sacrificis col·lectius difuminen el dolor de la pèrdua individual. Si es pogués sumar materialment la barbàrie en lloc de matemàticament, potser hi hauria menys guerres. Escoltar més les dones –dadores de vida– també hi ajudaria.

Sembla que la teoria de l’aplicació del zero killed, 'OK', acrònim informatiu de l’absència de víctimes mortals en guerres passades, avui, quaranta-tres dies després de la invasió d’Ucraïna –a Mariúpol, per exemple– no es pot retolar, ja sigui perquè no queden dits a les mans per escriure, perquè sí que hi ha molts morts o perquè, literalment, ni tan sols queden llocs on fer-ho.

En termes militars, tècnicament l’horror apocalíptic de Bucha és una victòria: els russos s’han retirat i s’ha recuperat la posició. M’és difícil d’entendre que, en cas d'haver pagat –dia vint-i-quatre de febrer– l'abominable peatge rus exigit, els ucraïnesos estarien pitjor que avui.

No sabem quant durarà la guerra ni el cost que tindrà en vides, seqüeles personals o grau de destrucció. Sigui com sigui, amb tota seguretat la immolació del poble d’Ucraïna acabarà –potser fins i tot– coetàniament a la d’una gran part de la humanitat. Ara bé, estic convençut que el seu sacrifici 'tot per la pàtria' no haurà valgut la pena.

Jaume Pla és inspector de Policia Local jubilat