Article perdut a la garriga
Em vaig posar davant l’ordinador per escriure aquest article. S’ha d’entendre que, en realitat, em disposava a escriure l’article que havia d’ocupar aquest espai i que no és el que ara mateix vostè llegeix.
La costa havia anat així: una estona abans de venir a l’estudi, va creuar el meu pensament el tema de l’escrit que faria per avui. Havia aparegut com una verga de llamp, així, zasss. Servidor m’havia dit: vet aquí un bon assumpte. Si el saps escriure amb una mica de decòrum, et sortirà un d’aquells poquíssims articles que potser guardaries en algun racó de l’ordinador.
El lector que ha arribat fins aquí ja sap que, davant la pantalla en blanc, varen desaparèixer del panorama els darrers nuvolets de l’estela que aquell assumpte havia deixat en travessar el meu enteniment. És clar que aquestes coses no em passaven tant quan era jove –en realitat tenia una memòria felina–, però ara és tota una altra cosa. Tot, en la vellesa, demana més pausa, més serenor, i cal tenir el llapis a la mà per anotar immediatament qualsevol cosa que se t’acudi. Llàstima que aquestes notes que has capturat tendeixin a la més immediata obsolescència.
Vaig iniciar una operació de rescat d’aquestes observacions, d’aquests temes escàpols: en cerca del tema concret, faig un rastreig exhaustiu dels llibres que estic llegint, dels escrits enganxats d’aquí i d’allà, d’obres d’art que he tornat a veure... Quina música he sentit fa una estona? Quina notícia m’ha obert les ganes d’escriure?
Aquestes qüestions –i ja em perdonareu– tenen lloc a uns espais que servidor compar amb una garriga, una de les garrigues d’antany, on només els caçadors experts cobraven peça. Ara ens hem familiaritzat, per exemple, amb les mèl·leres, però, d’aquests ocells tan nobles, a la garriga només en vèieu, molt adesiara, un exemplar allà enfora, tant que de vegades dubtàveu si l’havíeu vist. L’article que havia d’ocupar aquest espai és com aquella mèl·lera. Ho lament.
També sol passar que, uns minuts o una hora després, la verga de foc torni a encalentir-vos la part del cervell que pertoqui. De vegades, haureu d’esperar dies, setmanes, perquè recupereu el tresor perdut. Aquesta vaga profecia, és clar, va adreçada als de la meva quinta, que trobam, tanmateix, altres compensacions en aquest intent de remuntar contracorrent el riu de la vida.
Guillem Frontera és escriptor
