26/11/2021

Armengol, Aragonès i el català

3 min

És positiu que Francina Armengol hagi reprès i normalitzat les relacions institucionals amb els presidents de la Generalitat Valenciana i la Generalitat de Catalunya. Tenim una llengua i una cultura en comú, que són la llengua i la cultura catalanes, i això és necessari posar-ho en valor i donar-hi la importància que té, que és màxima. Per si algú en té cap dubte, només ha de veure com el simple fet que Armengol, Aragonès i Puig tinguin una relació fluida causa el nerviosisme del PP i de Vox (que, per cert, sempre són els que més fan servir l'expressió 'Països Catalans', senyal que, al contrari del que ells afirmen, deuen existir).

És bo que la presidenta de les Balears visiti el president de la Generalitat de Catalunya, que ell li torni la visita, que vagin plegats al monestir de la Real per rastrejar-hi el llegat de Ramon Llull i de Jaume I, i que donin solemnitat institucional a les jornades que aquests dies han dedicat l'Institut Sobiranies, la Fundació Gabriel Alomar i la Fundació Darder Mascaró a la figura i l'obra de Gabriel Alomar, un dels gegants de la nostra modernitat i un referent que també compartim balears, catalans i valencians. Seria encara millor si trobassin, Armengol i Aragonès, posicions més unitàries en qüestions fonamentals com la mateixa llengua o el finançament. Aragonès es manté en l'objectiu d'assolir la plena sobirania fiscal, que en realitat no vol dir altra cosa que sigui la Generalitat la que recapti tots els impostos dels ciutadans de Catalunya, com per altra banda ja fan els bascos. És un objectiu raonable, que naturalment xoca de ple amb la filosofia radial i centralitzadora que domina a Espanya, però que segurament duria a un repartiment de recursos més eficaç i equitatiu. En tot cas, però, la voluntat d'Aragonès i el seu govern no és incompatible amb participar en la negociació multilateral del model econòmic, en la qual sí que participen les Balears. Per altra banda, els mateixos polítics catalans van badar en aquest aspecte i no van acordar un pacte fiscal quan n'hauria estat el moment, és a dir, durant la Transició. Jordi Pujol explica ara que, en el seu moment, Adolfo Suárez, Gutiérrez Mellado i Garrigues Walker li van dir que el concert econòmic seria “allò característic” de l'autogovern dels bascos, mentre que la llengua ho seria del de Catalunya. És possible, però al final no ha estat ni una cosa ni l'altra, i l'ofensiva actual de l'Estat contra la llengua catalana (via jutges i tribunals com a braços executors, però amb els partits i els mitjans del nacionalisme espanyol atiant el foc i tirant-hi tota la benzina i la bilis imaginable) és d'una agressivitat fora mida.

Per això mateix, Armengol i Ximo Puig no haurien de deixar tot sol el Govern de Catalunya en la defensa dels drets lingüístics dels catalanoparlants. Aquesta batalla també és nostra, dels balears i valencians, perquè també són els nostres drets els que estan en joc, i són drets fonamentals: ni més ni menys, el dret de parlar (i de fer escola, i de veure pel·lícules, i de fer tota la nostra vida) el nostre idioma a casa nostra. On l'hem de parlar, si no? On ha de ser ensenyat, el català, si no és a les escoles dels qui el parlam? No és admissible, en ple segle XXI, i en un estat que afirma ser una democràcia plena, l'hostilitat contra el català. És un error també fatal per a Espanya, que no tan sols perd diversitat interna sinó també potència, perquè les llengües defineixen mercats, i, per tant, són negoci. En aquesta defensa de la nostra llengua comuna hi hem de ser tots –balears, catalans i valencians– sense dubtar-ho ni un moment. La raó democràtica, i també l'econòmica, estan de part de la diversitat lingüística.

Sebastià Alzamora és escriptor

stats