Com Aragonès no hi ha res
És habitual que TV3 emeti un reportatge sobre el president electe amb cada nou ocupant del càrrec a la Generalitat. Ja es va fer en el seu moment amb Maragall, Montilla i Mas, per exemple. Dimarts va ser el torn de Pere Aragonès.
El títol del reportatge era millorable. Pere Aragonès, el president més jove semblava afegir un mèrit i una èpica a un aspecte purament circumstancial. Semblava anticipar una mena d’homenatge mediàtic. Amb tot, un cop començat el reportatge, s’apreciava per part dels directors del documental l’intent -no sempre reeixit- de no caure en la propaganda. Primer, destapant a l’inici el relat polític que s’amagava darrere del seu ascens al poder. Va ser interessant descobrir l’anticipació d’ERC durant el Procés aïllant Aragonès per protegir-lo, preveient que els càrrecs del partit directament implicats en el referèndum acabarien tombats per la justícia i ell es convertiria en el supervivent que agafaria el relleu quan anessin mal dades. També es va intentar compensar l’hagiografia buscant múltiples veus de periodistes especialitzats del país i es van documentar les ficades de pota polítiques en la seva trajectòria.
No és habitual que aquests reportatges presidencials continguin vídeos domèstics d’infantesa, sinó més aviat fotografies. Però aquest aspecte posa en relleu una qüestió generacional que el programa volia ressaltar: arribarà un dia que dels nous presidents en podrem revisar el compte d’Instagram d’adolescència i fins i tot veure les ecografies que li van fer a la seva mare durant el procés de gestació. D’aquestes imatges d’arxiu familiar n’hi havia una de simbòlica: la d’un petit Pere jugant a la sorra de la platja, apartant-se cada vegada que venia una onada. Semblava una al·legoria del perfil polític que s’anava dibuixant en el reportatge. La cautela i el càlcul polític del nou president i, en certa manera, aquesta retirada del personatge dins el partit quan va arribar l’onada de repressió.
Ara bé, hi havia elements televisius que grinyolaven. La realització no sempre era innocent. El pla de les declaracions a càmera d’Aragonès a casa seva incloïen estratègicament, de fons, la casa de nines de la seva filla, emfatitzant la dimensió humana i propera del personatge. L’entusiasme comunicatiu del seu entorn més immediat, especialment del relat èpic de la seva pròpia esposa, contribuïen a accentuar aquesta idea d’homenatge. La melodia emotiva de piano per ensucrar les imatges de la seva investidura trituraven la distància narrativa necessària que potser hauria hagut de mantenir el retrat.
Val a dir, però, que el reportatge traspuava també una anticipació als esdeveniments que demostrava visió periodística. L’enregistrament dels assajos de la investidura i de l’activitat professional d’Aragonès dins del partit retrataven un tarannà del personatge perfectament lícit en un treball televisiu d’aquestes característiques. Si la missió de Pere Aragonès, el president més jove era donar a conèixer la personalitat del nou president, van complir amb el seu objectiu. Ara bé, quan el retrat televisiu flirteja amb la política és difícil no ensopegar.
