18/06/2021

Ara també volen quedar-se la Constitució

3 min

Tot allò que remou les reaccions irracionals: és a dir, impermeable a qualsevol raonament, ja va bé com a munició amb què disparar l’enemic. La dreta s’ha apropiat de la paraula “Espanya”, de la bandera i de l’himne i de la monarquia. Ara també vol quedar-se la Constitució. Els seus tres partits i una plataforma que s’arroga la interpretació correcta de la Carta Magna protagonitzaren fa uns dies una manifestació –tampoc no espectacular de concurrència– amb la qual ens pretenen deixar fora de la legalitat vigent als que no pensam com ells –alguns d’ells es diuen liberals, la qual cosa és un insult a la nostra intel·ligència. Llegir els balbuceigs de Fernando Savater (El País, 12 de juny) pretenent defensar allò indefensable: que es manifestaria al costat de la ultradreta “a favor de la concòrdia”, resulta d’una pertorbadora tristesa.

Hem permès que la dreta es quedés la paraula “Espanya”. Que, certament, resulta antipàtica per als nacionalismes perifèrics, després de tres segles d’imposició centralista –afortunadament, fracassada. Però també renunciarem a l’Espanya dels versos d’Antonio Machado, de Miguel Hernández, de Blas de Otero i de Gabriel Celaya. Quan el 1714 Antoni de Villarroel arenga els defensors de Barcelona, els diu: “Per nosaltres i per tota la nació espanyola lluitem”. Per suposat que Villarroel no es refereix –disculpeu l’anacronisme– a l’Espanya de la plaça de Colón. Més aviat parla de les Espanyes –millor així, en plural– que varen conviure segles, cadascuna amb el seu autogovern. Quan una persona envoltada en un tros de tela vermell i groc i pegant bots proclama a tota veu “Jo som espanyol, espanyol, espanyol!”, no ha realitzat cap anàlisi empírica dels pros i contres d’una eventual mesura de gràcia. Fa servir un comportament irracional –i respectable.

Hem deixat que la dreta fes seves la bandera, l’himne i la monarquia, que oficialment són comunes a tot l’Estat. He de reconèixer que no m’estranya. Un sector dels que nasquérem abans del 1978, l’himne i la bandera sempre els identificarem amb el règim de Franco. No ho podem evitar. Quant a la monarquia, és veritat que el discurs del monarca del 3 d’octubre del 2017, en la meva opinió, no li va fer cap favor. La corona espanyola és l’única, de totes les europees, digitada per un soci de Hitler i Mussolini. La Constitució la va legitimar, però allò ha quedat a la història, i necessita un plus de credibilitat –amb el piloteig d’alguns contertulians no és suficient. Amb aquella intervenció, que es podia haver estalviat perfectament, Felip VI ens va perdre, probablement per sempre, a aquells que no pensàvem que la solució al conflicte fos treure els antidisturbis al carrer. Un monarca anglès del segle XI fou conegut amb els malnoms d’El mal aconsellat i El no preparat, indistintament. Són lliçons del passat.

Ara volen quedar-se en exclusiva amb la Constitució. Que fou redactada, entre d’altres, per un comunista i per un nacionalista català. Quan el 1978 la ratificaren les Corts, cinc representants de la llavors Aliança Popular hi votaren en contra, dos s’abstingueren i nou hi votaren a favor. Certament, l’actual Partit Popular no és AP; enmig s’hi incorporaren grups que havien format part d’Unió de Centre Democràtic. Però el PP no pot desfer-se d’un component de franquisme –i anticonstitucionalisme– que inevitablement forma part de la seva trajectòria. Potser per això no contempla el cordó sanitari a la ultradreta com els seus socis francesos o alemanys, que no tenen aquest problema.

Se’ns predica que s’oposen als indults pel Procés “els espanyols”, “els ciutadans” o aquesta ignota quimera que anomenen la “societat civil”. És curiós perquè, d’acord amb l’actual composició del Congrés dels Diputats, i mentre no es convoquin noves eleccions, la majoria sí que els dona suport. De fet, cada dia es registren noves veus a favor d’ells. Qualcú no ens diu tota la veritat.

Es dona per suposat que el rei també està en contra dels indults. S’admet que, amb les seves paraules del 2017, sembla una hipòtesi raonable. Però proclamar als quatre vents que quan compleix el seu deure constitucional se l'està fent servir com una mena de titella no el deixa ben parat. La Constitució li confia “exercir el dret de gràcia” –vaja, si resulta que els indults són constitucionals–, però afegeix que dels seus actes “seran responsables les persones que els confirmin”; no ell, que “no és subjecte a responsabilitat”. Un pot demanar-se, aleshores, quina és la seva utilitat. Però aquesta és una altra polèmica.

Amb la Constitució podem estar o no d’acord, voler modificar detalls o voler modificar apartats essencials –que resulta complicadíssim, pels seus mecanismes de blindatge. Que només sigui d’alguns perquè ells ho diuen, però, constitueix una descomunal manca de respecte.

Historiador i periodista
stats