30/12/2021

Aquests dies

3 min

Els dies de Nadal són dies d’un cert astorament col·lectiu. Hi ha els que els viuen d’una manera més o menys religiosa, i van a missa i resen i canten, fins i tot, i els que els semblen patir com un peatge als insubornables vincles familiars, a més dels que només hi veuen una excusa per fer vacances, omplir-se de regals més o menys absurds o innecessaris i menjar una mica massa. Una pausa d’estupor entre l’ansietat i l’angoixa de cada anyada. 

Abans, aquests dies, eren els de degustar un seguit de menjars que la resta de l’any ens estaven vedats, perquè només tenia sentit durant aquests dies elaborar canelons, farcir pollastres, buscar certs mariscs o fer bullir brous d’una sumptuositat indoblegable. Hi ha qui maldiu dels dies de Nadal perquè han perdut tota transcendència o simplement han tornat un ritual de la fartum i la discussió familiar, sempre llastrada cap a la sòrdida cosa política. Dretes i esquerres entorn del naixement del rei del món. El rei d’Espanya parla i no diu res, a la tele; fa massa temps que ningú diu res de veritat en aquest país de falsies. A més, s’hi ha sumat la pandèmia, amb els seus contagis —i negacionistes enrabiats—, que li dona a tot una dimensió afegida d’estranyesa i perill vague. Potser el Nadal només té sentit com a solemnització de la família: dels vincles entre generacions més que entre diferents branques que no s’acaben mai d’avenir del tot. Els joves i els vells, tots reunits entorn d’una taula, celebrant que arriba l’hivern i estem preparats per encarar-lo, ben envoltats d’abundor i temperatura. Que hi som, i hi serem, perquè si hi ha continuïtat res no acaba de desaparèixer mai. 

Un Betlem no és més que una celebració d’això, de la família bàsica, d’una il·lusió per ella mateixa. Perquè més enllà de l’hivern real hi ha l’hivern simbòlic: el temps del recolliment, del fred i de la mort, o dels vincles que es desfan en un buit que no sabem mai si serem capaços de tornar a omplir. Jo penso en els padrins i les padrines que ja no hi són, en els dinars i sopars que s’allargaven fins ben entrat el capvespre, en aquells dies de fred i sol, de cels alts i de brasers, de decepció perquè els reis només havien deixat una capsa de mocadors brodats. Dies de neules, de torró d’Inca, que ens surt per les orelles. Dies de Dickens i d’escacs. Ens envolten l’amor i les ganes de perdonar-nos la vida. 

Nadal són aquelles tardes de cinema en família a la televisió (pel·lícules horribles), o la cua a les estrenes més vistoses (pel·lícules meravelloses), amb el seu cap d’any i l’afany urgent de fer balanç i d’omplir-ho tot de bons propòsits, que duren una setmana. Males notes, bones notes, exàmens aviat. Un al·lot que plora; el moix adormit damunt les cendres. I les llistes de coses bones de l’any, tan arbitràries com necessàries, tan impossibles com inútils. Fem festes —o llistes— perquè així donem pautes, sentits i projeccions. Ens haurem d’aprimar, escriurem un altre llibre. Penso tot això i em sento com un arbre de Nadal, entre boles brillants i il·lusions fetes a la Xina. Que tingueu tots una bona entrada d’any.    

Melcior Comes és escriptor

stats