Apunts de la investidura
PASSAT. La investidura d’Aragonès suposa la culminació d’un procés circular molt poc habitual: un partit que les ha passat de tots colors, incloent-hi l’exili durant el franquisme, i la irrellevància durant la Transició, torna al poder després de 80 anys. Això no és gens habitual. Però l’ERC de Macià i Companys era ben diferent de la d’ara. Em sembla més rellevant que, per primera vegada, es trenca a Catalunya la dicotomia entre les esquerres i la reivindicació nacional, establerta durant dècades pel repartiment del pastís electoral entre CiU i PSC. Això sí que és significatiu, i desespera especialment els comuns i el seu esquematisme.
FEBLESES. El nou Govern neix amb dues febleses importants: el batibull intern de Junts i el compte enrere imposat per la CUP, que obliga Aragonès a aprofitar al màxim els dos anys que té de coll amb un paquet de mesures d’implantació immediata. La CUP ha demostrat una gran maduresa en el procés negociador, però l’arribada de Jaume Giró a Economia sembla indicar que Junts vol lliurar la batalla ideològica per consolidar el seu propi espai electoral, la qual cosa per a l’independentisme és una bona notícia a nivell estratègic, però no tant a nivell operatiu. Hi ha un full de ruta acordat pels tres partits, però la negociació dels pressupostos pot posar a prova el lideratge d’Aragonès.
JUNTS. Jordi Sánchez va estar a punt d’estimbar-se, víctima del seu propi tacticisme; però va arrencar un molt bon acord (tan bo, que bona part d’ERC el considera massa generós). La qüestió és si Aragonès va negociar malament o bé va fer concessions a Sànchez per reforçar-lo enfront el sector proper a Waterloo. El disgust explícit de Puigdemont i Ponsatí, i la negativa d’Artadi i Rius a entrar en el nou Govern, podrien confirmar aquesta tesi. En l’acord d’investidura, les referències a la unitat estratègica i el Consell per la República són molt vagues. Sànchez ho ha apostat tot a la gestió. Puigdemont ha estat utilitzat de la mateixa manera que ERC va utilitzar els comuns.
DIÀLEG. L’agenda sobiranista ve marcada per l’estratègia del diàleg, i això vol dir posar-se en mans de l’embogida política espanyola. Pedro Sánchez està massa pressionat per afrontar el repte català amb la valentia d’un estadista. S’ha d’anar a la taula de diàleg i propugnar-hi l’amnistia i l’autodeterminació; però seria un suïcidi renunciar a qualsevol acord sectorial que beneficiï la població catalana. I cal també estar preparats per si qualsevol circumstància obliga a apujar el to: una victòria electoral de PP i Vox, el referèndum d’Escòcia o la situació econòmica poden aguditzar la crispació. Si hi ha mobilitzacions, els Mossos obeiran un conseller d’ERC... I recordem que el suport de la CUP se sotmetrà a revisió d’aquí dos anys. Saber canviar de rumb o mantenir-lo, saber accelerar o frenar, vet aquí els grans reptes de la presidència.
LLIÇONS. L’única cosa que no ha canviat amb l’arribada d’ERC a la presidència és el paternalisme amb què la tracten els rivals i analistes més diversos. Junqueras va agafar el partit amb 10 diputats, i ha anat escalant posicions de forma gradual, mentre Podem i Ciutadans patien ascensos i caigudes, i l’antiga CiU s’autodestruïa. I malgrat tot, ERC també aquests dies ha de rebre lliçons i sarcasmes per part de certs oracles. Cal admetre, si més no, que en els últims tres anys ERC ha sabut reconèixer errors i renovar lideratges, malgrat patir la repressió i el caïnisme. Avui Aragonès n’obté la recompensa. Dilluns comença per a ell el complicadíssim repte de gestionar la realitat i administrar el somni.
