Ara ja feia anys que Bertolucci no llançava al mercat cap pel·lícula de les que creen cua als cinemes. Anava amb cadira de rodes i per a molta de gent va ser conegut per la sorprenent confessió de la miserable conxorxa amb Marlon Brando a fi de violar i sodomitzar Maria Schneider a 'L’últim tango a París'.
La cultura no flueix per conductes intergeneracionals, no tenim uns plans d’ensenyança que transmetin adequadament el llegat cultural de cada generació. És clar, no és el mateix en tots els vessants de la cultura: alguns, aquests plans els recullen d’una manera o l’altra i els posen a disposició de la generació següent. És curiós, però, que la corretja de transmissió no funcioni precisament amb el gran art de masses, el cinema, que sembla que hauria deixar empremtes indelebles a la història i fer-la naturalment recuperable.
Però no passa així. Ens n’adonam quan mor un dels grans genis del cinema, per la manera com els mitjans de comunicació fan resum de la seva carrera. La mort d’un dels actors que han fet més gran la història del teatre i del cinema, Alec Guinness, va merèixer un titular desconcertant en un dels diaris espanyols més venuts –La Vanguardia, si no em falla la memòria–: s’havia mort l’Obi-Wan Kenobi de 'La guerra de les galàxies', com si aquest hagués estat el paper més important de la seva vida. El cinema fa forat i tapa, com deim de la mar, i enterram a l’oblit, ocultam les obres més grans que ha produït. Als seus 'Diaris', Robert Musil exposa la tesi que cada generació recupera la cultura dels padrins i que, mentrestant, ignora la dels pares. No sé si l’escriptor és massa optimista: ho vendria a demostrar el fet que el cinema dels avis no s’estudia a les aules dels nets.
Per aquestes aules no han passat, per no remetre'ns als orígens, John Ford o Ernst Lubisch, ni Orson Welles ni Roberto Rossellini. Visconti, René Clair, Billy Wilder, Akira Kurosawa o Ingmar Bergman serien menys importants que Pérez Reverte, si ho hem de jutjar pels minuts o segons que aquests noms han estat presents a les aules de Batxillerat.
A Bertolucci se l’enterra sota una llosa que el recorda per algunes superproduccions –que la majoria de gent ja no veurà– i per 'L’últim tango...' i la violència que pactà amb Brando contra Maria Schneider. A la gent de confiança els recoman, entre alguns altres títols, 'Strategia dil ragno' (a partir d’un relat de Borges, 'El inocente'), que ens alerta sobre els amagatalls en què es protegeix el feixisme quan ha estat nominalment derrotat i que, alhora, ens encomana la necessitat de la bellesa de sobreviure. Ell en recollí i en recreà tanta, que no podem reduir-lo a la mantega com a lubricant per a la sodomia ni al pamflet de 'Novecento'.
