Aprenents de Cambó

Friso per llegir-me la nova biografia de Cambó que ha escrit Borja de Riquer. És un dels personatges més interessants del segle XX català, i la seva trajectòria està tan plena d’expectatives estroncades que un dels meus somnis ucrònics és que Catalunya hagués continuat sent una autonomia més enllà de 1939, i en la lògica del torn democràtic, Cambó hagués esdevingut president de la Generalitat. Però ens hem de conformar amb Cambó assagista, ministre i mecenes.

Cambó era un superdotat en un món polític mediocre, la qual cosa el va convertir en un personatge devorat per la supèrbia. A més, era un classista i un bon vivant. A les seves memòries afirma que per dedicar-se plenament a Catalunya necessitava abans fer una fortuna que li permetés despreocupar-se de tota necessitat material. En un cert moment aquests trets de caràcter el van perjudicar, i la seva lleialtat a la monarquia el va apartar del corrent popular majoritari. Dos personatges per qui sentia un absolut menyspreu, com Macià i Companys, van aconseguir l’autonomia per la qual ell havia lluitat durant dècades.

L’única realització concreta de Cambó –amb Prat de la Riba– va ser la Mancomunitat, que no era altra cosa que una diputació provincial d’abast català. En l’entrevista que li ha fet Ignasi Aragay, Borja de Riquer revela que Alfons XIII va suggerir a Cambó que el nou organisme deixés fora Tarragona i incorporés Osca. Cambó no va poder evitar de dir-li al rei que això era una “tonteria ” i sa majestat es va ofendre. Aquest era el dia a dia de Cambó a Madrid, on li van oferir ser president de govern a canvi de renunciar al catalanisme. Cambó, tot i la seva ambició, va rebutjar sempre aquesta possibilitat.

Arraconat a Madrid per catalanista, i a Barcelona per conservador, Cambó no va poder ser mai el governant que aspirava a ser. I va morir ric, però desencantat.

Després del franquisme, Pujol i Maragall van acabar igualment frustrats davant d’una paret insalvable, i finalment el catalanisme majoritari es va tornar independentista. Aleshores vam topar amb el mateix mur, però de forma molt més virulenta, i ara vivim en un epíleg que no sabem on porta. En termes històrics és un petit èxit que l’autonomia no estigui en qüestió. Però el gran objectiu del catalanisme de Cambó, Pujol i Maragall –que el catalanisme canviés Espanya– s’ha revelat com una quimera.

I justament ara fa certa llàstima veure tants petits aprenents de Cambó, les teòriques forces vives de Catalunya i del País Valencià, exigint al govern espanyol, per enèsima vegada, que faci el maleït Corredor Mediterrani, sota un cartell escrit en la llengua comuna d’aquestes elits, que diu: “Nuestro país no puede esperar más”. Amb Foment del Treball, La Caixa, el Sabadell i tots els que fa cinc anys van aplaudir la repressió, amb la mateixa energia que ho va fer Cambó i l’empresariat català en tots els períodes de conflictivitat social i política que Catalunya va viure fins a la desfeta de 1939.

Els lobis locals tornen a l’hàbit ancestral de demanar almoina al govern espanyol, que els ignora com sempre. I les línies d’alta velocitat connecten Madrid amb l’Espanya buidada, mentre Barcelona i València continuen donant-se l’esquena per una directriu d’estat que té dos objectius bàsics: reforçar Madrid dins d’un esquema radial i impedir la formació d’un eix econòmic mediterrani que algun dia pugui tenir derivades culturals i potser polítiques.

Al veure aquests Sísifs mesells i encorbatats t’adones que, al cap i a la fi, el procés sobiranista, si bé estava condemnat al fracàs, ha estat l’únic intent seriós de canviar les coses en aquest país.