17/08/2022

Què aprenem de la represa turística?

3 min
Dues nenes i un nen esperen que arribi el tren en una estació

La represa del turisme internacional ens importa perquè en gaudim com a país acollidor de turistes i perquè reprenem la possibilitat de viatjar arreu del món.  Els dos estius anteriors van ser de baixa mobilitat o de mobilitat de proximitat. Van permetre descobrir molts potencials ignorats de les nostres pròpies terres, pobles i ciutats. A casa meva, per exemple, vam revisitar tranquil·lament, sense aglomeracions, tot Gaudí, Domènech i Montaner i el Modernisme català en general, i ens vam tornar a fer el càrrec de la seva extremada qualitat i encís i de la de les restauracions que s’havien anat fent. La reobertura cap al món, activa i passiva, ens posa davant de molts miralls: com ha canviat el que semblem als qui ens visiten i com han canviat els destins que visitem. Les converses, les tertúlies i les posades al dia amb parents, amics i coneguts són una font d’informació valuosa per fer-nos a la idea de si han canviat les percepcions. Després vindran les mesures, les estadístiques, els balanços, però les primeres impressions compten molt.

Un primer balanç: quina sort que tenim de ser on som! La natura ens dona grans oportunitats. El clima i el paisatge són molt bons. Som lluny dels grans conflictes mundials. La tristíssima invasió russa d’Ucraïna ens impacta negativament, però molt menys que a d’altres. Esdevenim, com tantes vegades en la història contemporània, beneficiaris de les desgràcies alienes. No vol dir que no en patim, però clarament menys que molts veïns. La benedicció de natura, clima i localització ens dona la impressió que no cal fer gaire cosa més per anar tirant. Dissortadament, el canvi climàtic ens fa mal i no fem prou per aturar-lo. Vivim en una àrea molt vulnerable a l’escalfament global. El perill de desertització és ben viu i endureix les condicions de vida.  Nord enllà són més conscients del canvi climàtic tot i que podrien apreciar-ne algunes virtuts, com ara que augmentin les seves temperatures mitjanes. 

Un segon balanç: tothom s’està movent de pressa, més que nosaltres.  El trentè aniversari dels Jocs Olímpics de Barcelona 1992 ens ho ha recordat a bastament.  Durant molts anys hem tingut la convicció d’esdevenir més atractius –per als turistes, per als forasters engrescats de venir a viure a casa nostra, o per a nosaltres mateixos, més atrets per les nostres pròpies ciutats i pobles–, però ja no és així.  Fa anys que no som més atractius ni per a nosaltres mateixos ni per als forasters que voldríem que es quedessin ni per als turistes que van seguint les modes. De les crisis podíem haver-ne sortit més nòrdics, però n’hem sortit més meridionals. 

Tercer balanç: la màgia de Barcelona no està garantida. Cal cultivar-la. Hi ha ciutats i països que havien perdut màgia i que han sabut reconquerir-la, o que no n’havien tinguda mai i que ara en tenen. Les ciutats industrials i portuàries de tot Europa s’han posat les piles, seguint el model barceloní o d’altres, però millorant dràsticament en pocs anys. Ho han fet amb un ventall de polítiques força semblants: neteja pública, embelliment urbà, noves iniciatives culturals, arquitectura de qualitat (que no vol dir edificis singulars sinó edificis que no desentonin amb la trama urbana en què s’insereixen), sensació de seguretat, respecte mediambiental, ambient d’igualtat ciutadana, educació cívica (començant per la cura dels lavabos públics), etc. Com podem qualificar Barcelona i el litoral català en aquests aspectes? Com el podem comparar amb els seus competidors?  Em temo que molts estan fent millor els seus deures que nosaltres. Tenim el perill d'assemblar-nos cada cop més a ciutats i territoris on no voldríem viure.  

Quart balanç: les comparacions internacionals –encara que no siguin més que les vivències– són especialment dures pel que fa als elements clàssics del benestar públic: seguretat i neteja. Ens fallen estrepitosament. Es nota que la societat no ha millorat col·lectivament quant a comportament cívic, i em refereixo tant a la ciutadania com a les autoritats. Hi ha desconcert sobre el que és desitjable i el que no ho és, i també un excés de correcció política que sovint esborra el mínim respecte exigible entre les persones. Els mateixos conceptes d’igualtat, respecte i autoexigència de sostenibilitat s’acaben convertint en comportaments merament individuals que no es comparteixen. Finalment, es construeixen estereotips que poden esdevenir influents arreu del món i costar molt de canviar.

Les eleccions municipals del maig del 2023 seran decisives per fixar prioritats. Els lideratges molt lligats al territori i a la ciutadania seran crucials. Convé que tinguin ben presents les millors pràctiques d’arreu del món, començant pels mons més propers, si volen ser útils i duradors.