Aplaudir
El rei vertader d’Espanya, el mig mallorquí Joan Carles I de Borbó, ha estat rebut amb aplaudiments i crits d’entusiasme i de “¡Viva España!” a la seva arribada a Sanxenxo, la localitat gallega on ha aparegut per participar en una regata, una de les passions del monarca emèrit, juntament amb els paradisos fiscals i les bones companyies. Joan Carles, és necessari recordar-ho, ha estat quasi dos anys fugit als Emirats Àrabs, una dictadura teocràtica vinculada amb xarxes de crim organitzat. Es va instal·lar allà, Joan Carles, esperant que escampàs la tempesta de les acusacions judicials pels seus nombrosos delictes contra la Hisenda espanyola. Aquests delictes els hem hagut d’anar coneixent sobretot a través de la premsa internacional, però que són delictes ho ha reconegut fins i tot la Fiscalia espanyola. Només que han prescrit (en uns casos) o van ser comesos (en uns altres) durant el regnat del mateix Joan Carles, durant el qual, i d’acord amb la Constitució espanyola, la seva figura era inviolable. Això vol dir que no pot ser jutjar per res del que fes durant aquells anys, un principi que ja es veu que és molt propi de les democràcies plenes, com no es cansen d’afirmar els nostres governants que és la democràcia espanyola.
A pesar de tot això, Joan Carles ha estat aplaudit i victorejat en el seu retorn a Espanya. Els que es van congregar a Sanxenxo per fer els honors i mostrar entusiasme eren uns pocs centenars, però ho feien (i ho sabien) en nom i representació de milions de súbdits del Regne d’Espanya que continuen convençuts (continuen volent estar convençuts) que la monarquia els ha salvat d’alguna cosa i que ha fet molt pel bé comú: “¡vivan las caenas!”, cridaven els espanyols entusiasmats amb el retorn al tron d’un altre borbó, Ferran VII, després del Trienni Liberal. Era l’any 1823: han passat dos-cents anys, però, per a una gran quantitat de conciutadans, les coses continuen exactament allà on eren en termes de drets civils i llibertats fonamentals.
Hi ha hagut més aplaudiments i mostres d’afecte curioses, aquests dies. Les Noves Generacions del PP han volgut respondre a una frase de Pedro Sánchez en què va recordar que, a Catalunya, es va posar el malnom de piolins als agents de policia que van ser enviats a apallissar la ciutadania pel carrer, el dia del referèndum de l’1-O. Per als joves peperos aquests policies no eren piolins (en referència al vaixell en què se’ls va allotjar, i que estava, justament, decorat amb personatges de dibuixos animats), sinó herois de gran valor, i han volgut deixar palesa la seva admiració amb un dibuix –inquietant– en què es veu un grup de policies nacionals acaramullats uns damunt dels altres (estan dibuixats d’esquena i no es veu què fan) i una frase que diu: “sin ellos no somos nada”. Home, dir que no ets ningú sense l’ajut de la policia és tenir una autoestima una mica atropellada, però cadascú veu la vida com vol. I per últim tenim les imatges, que es comenten totes soles, dels presumptes violadors de Burjassot sent aplaudits (també com a herois) en sortir dels jutjats on se’ls havia pres declaració. Gent que pensa que uns menors detinguts per violació mereixen ser saludats a crits com si haguessin realitzat una proesa.
Són aplaudiments en situacions ben diferents, que no tenen res a veure entre elles, això està clar. Però després, si recordam els resultats del baròmetre del CIS d’aquest mes de maig, segons el qual per primera vegada seria possible un govern amb majoria absoluta del PP i Vox, tot plegat agafa una dissortada coherència. Que cadascú, si vol, en tregui les conclusions.
Sebastià Alzamora és escriptor
