Un aplaudiment per a Bo Burnham
De tots els programes que s’han gravat entre les parets de casa durant el confinament i que s’han emès en les diverses plataformes no n’hi ha hagut cap fins ara que hagi resultat mínimament interessant. Però per fi Netflix ha estrenat un format que és tan extraordinari com captivador. Es tracta d’Inside, el monòleg de l’humorista Bo Burnham. És un one man show en el petit estudi on es va haver de confinar tot sol durant la pandèmia. Va convertir l’habitacle en una mena de plató, hi va instal·lar una càmera, es va proveir de tota mena de ginys per aconseguir diferents efectes d’il·luminació i es va acompanyar d’un teclat, una guitarra i un micròfon per cantar les seves composicions. Una infraestructura i un muntatge aparentment rudimentari però del qual acaba resultant un espectacle divertit i sorprenent. Bo Burnham té un talent especial perquè des d’una humilitat evident ha construït un espectacle ambiciós, original, audaç i molt ric pel que fa al contingut.
Inside és el resultat d’un any de feina reclòs entre quatre parets on no es dissimula el pas del temps: li creixen els cabells i la barba i no s’amaga de les condicions domèstiques, higièniques i caòtiques que envolten la seva situació. Som testimonis del desordre flagrant de l’espai, la deixadesa del seu aspecte i els alts i baixos del seu estat d’ànim. Però també som conscients de la complexitat del muntatge.
Hi ha dos plans diferents de relat: per una banda, el procés de realització de l’espectacle, mostrant el context de cables, càmeres, endolls i llums i les peripècies de fer-ho funcionar tot a la vegada. Burnham esdevé un home orquestra. I d’altra banda hi ha l’espectacle en ell mateix on l’humorista va alternant diferents cançons i posades en escena. El confinament i l’aïllament és només la circumstància inevitable. El “més difícil encara” que suposa afrontar el xou claustrofòbic en solitari en aquell racó però que dona coherència a tot plegat. En l’arrencada d’Inside Burnham es pregunta, tot cantant, si és una bona època per fer comèdia i amb sarcasme conclou que sí: “El món necessita la guia d’un paio blanc com jo. El món està molt fotut. [...] Només puc fer una cosa per la qual em paguin i ser el centre d’atenció: curaré el món amb el meu humor”. I a partir d’aquí Burnham començarà a jugar amb el llenguatge audiovisual parodiant gèneres televisius, estils musicals, cantants, vídeos d’Instagram i deixalla virtual. Les seves cançons són una crítica social mordaç de les tendències mediàtiques, els estils de vida i la degeneració dels vincles comunicatius. S'enriurà del món de les xarxes socials, farà burla d’ell mateix havent de celebrar el trentè aniversari tancat en aquell cau i qüestionarà les estructures i els valors que mouen el món. A Inside hi ha humor, emoció i vulnerabilitat, però també un esforç titànic per crear un calidoscopi d’interfícies, projeccions i ambients admirable. La creativitat, la sensibilitat i la profunditat de Burnham el fan anar més enllà del rol d’humorista per convertir-se en artista.
Mònica Planas Callol és periodista i crítica de televisió
