Apesteguia i el sí que espera en el joc dels envits
No entrava en el seu full de ruta, però la realitat sempre fa obrir els ulls. Lluís Apesteguia només volia ser el candidat de MÉS al Parlament, ser la cara visible de la formació. No era una qüestió estètica per bravejar, sinó que no volia entrar en el joc del control orgànic perquè sempre du més maldecaps i perquè volia continuar al cent per cent a l’Ajuntament de Deià fins al darrer dia.
Molts li han demanat que faci la passa i es presenti de coordinador, però d’altres també li han aconsellat el contrari. El que li ha fet decantar la balança pel sí és que, si no es converteix en l’amo del cervell ecosobinarista, el que prendrà les decisions i marcarà el camí de com han d’anar les eleccions serà un altre i, per ventura, no de la seva total confiança. Seria només el batle de Deià, fins a pocs mesos dels comicis, i sense veu ni vot.
Els darrers dies, alguns van llançat missatges, perquè es vagi dibuixant a l’imaginari, que la persona de consens i la solució per cosir el partit és un altre home (de dones, ningú en parla): el guanyador de les primàries al Consell, Jaume Alzamora.
Ell, de moment, es limita a prendre la temperatura a la situació. Manté que observa què és el millor per al projecte. Però damunt la taula té una petició ferma: la de formar part del nucli dur de la candidatura d’Apesteguia a l’executiva. Del seu sí o del seu no –i del de Maria Ramon, que també ha rebut la convidada– depèn que el de Deià faci l’anunci més prest o més tard, però pocs dubtes li queden.
Alzamora es deixa festejar, però té els seus tempos. Té por que córrer massa els faci travelar quan encara queden dies per al conclave. És el moment de tirar envits. No obstant això, de lluny, sembla que Apesteguia du l’amo i la madona, o ho fa veure?
